Per més que hi pensem no arribem a cap conclusió serena i coherent: en plena campanya per les eleccions europees el líder del PSC no atura les brases d'un afer menor com ha estat la topada puntual amb una ciutadana a Terrassa en un acte no oficial ni de partit. És més, Navarro hi tira més llenya.
O el líder del PSC és un astut estratega polític que juga a un nivell ulterior encara no visible per a mortals mundans o Navarro és un nefast polític que ocupa un impropi càrrec com el que sustenta.
L'afer de la dona de Terrassa és un episodi digne de molts territoris fèrtils per la burla i la fotesa distreta; de Twitter, de culebrots de migdia o del moment de fer canyes amb els col·legues a la barra del bar. Recapitulem: de l'agressió que va rebre Navarro --presumpta, perquè és negada per la dona-- en un acte privat a Terrassa per part d'una dona de més de 60 anys el líder del PSC pentina tots els mitjans (els que així ho van voler) per a crear una realitat virtual, un 2.0 de la versió real de Catalunya. Una mica d'inferència i ja ho tenim, la Catalunya crispada.
Però ves, de vegades quan ens creiem massa els papers que representem a les xarxes passa el que passa. La tal Jess, de 18, alta i rossa resulta que és un pastisser de Sant Andreu, divorciat i en plena crisi dels 40. I esclar, la Catalunya de Navarro, la 2.0, va resultar ser més 1.0 que cap altra cosa: la dona ha acabat desvinculant l'afer amb qualsevol ideologia política i ha negat, amb tot, l'agressió --sí que accepta que va insultar Navarro adduint que el 2004 ella va queixar-se a l'Ajuntament de Terrassa per una senyera bruta.
El PSC no només ven l'ànima a Madrid i s'oposa a un dret fonamental del poble que representa, sinó que dóna la pitjor imatge del país"
En fi, passant de puntetes pels detalls --no juguen al teu favor Navarro, de res-- la qüestió sí que es pot vincular, actualment, a un cert clima de crispació de la Catalunya 1.0. La crispació que et fa bullir la sang quan veus que plou i al final dedueixes que en realitat s'hi pixen. L'opció de demostrar que un líder ho és per la seva grandesa, per la correcta mesura dels seus actes no se li va passar pel cap a Navarro. I av preferir l'opció de dir allò que no era, de fer allò impropi, de mentir per micròfon i de fer-ho amb oluntat de treure'n rèdit polític.
I les europees, què? Ningú del partit ha passat cap informe a Navarro amb aquest títol? Cap post-it enganxat a la pantalla del seu ordinador? Cap missatge subratllat en groc fluorescent a la seva agenda? Cap avís al calendari de l'iPad? I les europees, Navarro? Les eleccions que han de marcar un punt d'inflexió en l'externalització del procés, en la visibilitat de Catalunya a la UE, vénen marcades per la vergonya d'un afer mínim amplificat per la brillant idea de posar com a exemple allò que no crea norma ni la representa. Una anècdota que posteriorment ha estat usada com no podia ser de cap altra manera per tota l'orquestra mediàtica de la brunete a l'uníson.
Un dels principals pilars polítics de més pes i història a Catalunya, el PSC, no només té la malstrugança de vendre's l'ànima a la seva cúpula central de Madrid i d'oposar-se a un dret fonamental del poble que representa, sinó que dóna la pitjor imatge del país a quasi mig any del 9-N: la imatge d'alineació amb C's, PP i PSOE en la invenció de mentides. Pel país i pel partit que estàs desmuntant, Navarro, hauries de dimitir. I si no, com a mínim fes plegar el qui t'assesora políticament tal i com ja vas fer amb el teu community mànager, el que et va fer dir --quin borreguisme-- allò que no volies. Vergonya cavallers socialistes, vergonya.
