Segon fet: el cas català ha entrat a l'agenda europea com es va evidenciar en el debat entre els cinc candidats a presidir la Comissió europea; tanmateix els candidats de les dues grans forces de la Unió, populars i socialistes, es van mostrar molt reticents a l'ampliació interior.

Tercer fet rellevant: el no del Congreso a la consulta deixa clar que el procés serà conflictiu, que el Regne d'Espanya no seguirà l'exemple del Regne Unit; malgrat els resultats electorals el més probable és que l'Estat espanyol impugni la llei de consultes i prohibeixi la convocatòria del 9 de novembre. Quart fet: els dos principals partits espanyols han perdut cinc milions de vots i tot fa preveure la desaparició de la majoria absoluta del PP i una gran fragmentació a la legislatura que s'iniciarà d'aquí un any i mig. Aquests quatre fets evidencien que no afrontem una guerra llampec, sinó que ens trobem davant d'un conflicte llarg.

El dilema més crític és la resposta catalana a la previsible negativa de l'Estat espanyol a la consulta. La convocatòria de noves eleccions al Parlament és la proposta que més repetida fins ara. Es qualifica aquestes eleccions de plebiscitàries sense entrar en el seu procediment i contingut. Es plantejaria una candidatura unitària o un pacte comú entre llistes separades?

L'objectiu compartit seria la celebració d'una consulta o la declaració unilateral d'independència? Les possibilitats d'una candidatura unitària és mínima com ho demostra que no ha estat possible fer-la en unes eleccions en que estan en joc menys de 10 eurodiputats. Pel que fa al contingut, posar-se d'acord sobre el dret a decidir és inútil, quan la majoria social ja s'ha demostrat en dues eleccions seguides. Unes eleccions plebiscitàries només tindrien sentit si el compromís fos la Declaració Unilateral d'Independència.
Si l'autorització d'una consulta és novament denegada, haurà arribat el moment de dissoldre el Parlament"
Però a la tardor no hi haurà les condicions internes i internacionals imprescindibles per la proclamació de la República Catalana. Unió Democràtica trencaria la coalició amb Convergència i Iniciativa no se sumaria al pacte. Tampoc hi haurà cap garantia del reconeixement internacional de la Declaració d'Independència i aquest fet condicionarà el vot dels ciutadans. Perquè incrementa significativament les possibilitats d'un retrocés electoral greu perquè una part dels votants percebrien la DUI com una aventura. La DUI només es pot plantejar quan el reconeixement internacional tingui més possibilitats que ara, perquè és la garantia de la implicació de la Unió Europea que és l'única que pot forçar l'endeutat Estat espanyol a una separació civilitzada.

La prohibició de la consulta del 9-N no pot quedar sense resposta, però aquesta s'ha d'emmarcar dins del cicle electoral, que continuarà amb les eleccions municipals de maig de l'any vinent i les eleccions espanyoles de finals de 2015. En aquesta tongada electoral cal preservar la unitat política, sempre fràgil, que hem mantingut fins ara al voltant de la consulta. És essencial impedir el que més desitgen els poders fàctics espanyols: la repetició a casa nostra de la defenestració del lendakari Ibarretxe. La resposta passa per les grans mobilitzacions del poble català que han posat Catalunya a l'agenda política europea i mundial.

L'Assemblea Nacional Catalana ja va aprovar el seu full de ruta, la primera fita del qual és la gran manifestació amb V de victòria el proper 11 de setembre. La prohibició de la consulta ha de comportar el salt a la desobediència civil: l'organització d'una macroconsulta popular, amb les dues preguntes acordades, amb l'objectiu d'igualar els 2.300.000 votants del referèndum de l'Estatut de 2006. Un acte de resistència passiva d'aquestes dimensions tornaria a demostrar la determinació pacífica del poble català de decidir el seu futur. El favor més gran que ens podria fer el govern espanyol seria confiscar les urnes per la força; les imatges d'aquests actes omplirien els mitjans de comunicació internacionals.
Unes eleccions plebiscitàries només tindrien sentit si el compromís fos la Declaració Unilateral d'Independència"
L'objectiu de la independència no s'haurà assolit i caldrà continuar amb la combinació de pressió popular i política. Josep Andreu, antic alcalde de Montblanc, va proposar a la darrera Assemblea de l'ANC convertir les municipals de maig de l'any vinent en un nou 14 d'Abril, que també va ser precedit d'una convocatòria a batlles i regidors. Les forces de la consulta del 9 N haurien de signar un pacte sobre el dret a decidir i l'ANC hauria de convocar el poble a sortir al carrer com va fer el poble català l'any 1931. Els partits del dret a decidir haurien de pactar la constitució d'una magna Assemblea de càrrecs electes per reclamar, novament, el referèndum d'autodeterminació.

Mig any més tard caldria multiplicar la pressió popular per exigir una candidatura unitària a les eleccions al Congreso i el Senado espanyols. Si més no amb un programa comú en defensa del dret a decidir i una candidatura al Senat que repetís l'Entesa dels Catalans de 1977. La debilitat de l'Estat espanyol en la propera legislatura serà molt més forta que en l'actualitat. Davant la nova Cambra, sense majories absolutes, els representants catalans hauran de demanar, novament, l'autorització per celebrar una consulta vinculant d'autodeterminació.

Si novament aquesta autorització és denegada haurà arribat el moment de dissoldre el Parlament de Catalunya. Les noves eleccions haurien d'esdevenir cllarament plebiscitàries amb un programa conjunt de la Declaració Unilateral d'Independència. Els dos anys de negatives de l'Estat Espanyol, les repetides majories electorals en tota mena de convocatòries i les grans mobilitzacions del poble català demostraran al món la impossibilitat de Catalunya de continuar formant part del Regne d'Espanya. Aleshores el reconeixement internacional serà segur, perquè serà l'única manera de garantir el manteniment de la seguretat jurídica dels interessos europeus a casa nostra.