Un cop es va fer clar que hi havia un gruix considerable de catalans que havien dit prou a l'estafa autonòmica i s'expressaven per la llibertat nacional amb una mobilització creixent (2006-2012), era previsible que caldria un temps perquè el conjunt del país i sobretot els responsables del seu sistema polític i institucional metabolitzessin aquella revolució política de la base social.

Aquest temps de metabolització (2012-2014) ha produït canvis i trasbalsos polítics substancials, però es va exhaurint. I a mesura que s'exhaureix comencen a sortir grinyols no ja d'un vagó o un altre del procés, sinó de la mateixa locomotora, i això no és gens convenient. Al llarg d'aquest estiu una colla de dirigents polítics que, per mandat democràtic, encapçalen i defineixen el procés s'han posat a dir coses gens coherents amb la línia mestra d'aquest procés d'autodeterminació que ells mateixos havien definit. S'ha instal·lat en l'esfera política una mena de desori conceptual i terminològic que contrasta amb la coherència que, una vegada més, ha demostrat admirablement la base social amb la manifestació de la V gegantina gravada de cap a cap de Barcelona aquest Onze de Setembre.

N'hi ha uns que van jugant amb la paraula "legalitat" i n'hi ha uns altres que jugen, contra els primers, amb expressions com "saltar la legalitat" o "desobediència civil", i ni els uns ni els altres, tots amb escó al Parlament, no demostren saber gaire què es diuen, perquè tots plegats van, sense adonar-se'n –o sí?–, contra la lògica política i jurídica d'allò que ells mateixos van votar solemnement. I no cal dir que si els dirigents emboliquen la troca és indefectible que molts dels qui treuen el nas per la televisió, la ràdio i la premsa, de paper o virtual, també juguin al mateix joc dels embolics.

Fins ara el procés d'autodeterminació havia estat força modèlic. Però ara tothom –a Catalunya i a Espanya– veu a tocar l'hora de la veritat i molts n'hi ha que s'arronsen i s'aferren, per aturar-ho, al clau roent de la "legalitat", referint-se, és clar, a l'espanyola. No parlo dels qui sempre han invocat aquella legalitat per dir que el procés és il·legal, és a dir, els espanyolistes d'Espanya i els de Catalunya. Aquests no fan més que ser conseqüents amb la seva línia de defensa numantina. Parlo d'alguns que el 23 de gener de 2013 van votar de pròpia mà la Declaració de Sobirania i del Dret de Decidir del Poble de Catalunya. No sabien què es feien? Es pensaven que jugaven? No s'adonaven de la trancendència política i jurídica d'això que votaven? Doncs, si no se n'adonaven no eren dignes ni d'aquella assemblea de representants que es declarava sobirana ni de la confiança que els havien fet els electors.
Deixem de debatre el futur des de la perspectiva de la legalitat espanyola. No abandonem ni un sol moment la perspectiva de la nova sobirania"

Parlo d'aquests que van votar la Declaració i ara invoquen la legalitat espanyola i també d'alguns que no són diputats però són companys seus de partit i repeteixen, amb posat greu de persona assenyada i responsable, la mateixa cançó legalista. Però, compte!, parlo també dels sobiranistes que s'hi oposen i tanmateix s'espressen en termes de la mateixa lògica espanyolista, de la mateixa lògica de l'Estat. Car, què vol dir a hores d'ara "saltar la legalitat" o "trencar la legalitat"? Tampoc aquests no es van adonar de què feien aquell 23 de gener de 2013? No es van adonar que era aleshores precisament que trencaven la legalitat espanyola? No s'adonen, doncs, que aquesta legalitat ja és trencada i que quan una cosa és trencada ja no es pot dir que un dia l'haurem de trencar?

No es van adonar, tots plegats, els ara morts de por i els qui ara volen plantar cara, que feien l'acte fundador i fonamentador d'una nova sobirania políticojurídica, catalana, i de la legalitat que se'n derivés? La Declaració comença establint textualment: "El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà." Més clar i net, impossible. Repeteixo, què es pensaven que feien? Potser es creien que feien una declaració platònica, un brindis al sol? L'Estat va veure claríssim què havien fet i ells, els protagonistes, no? Es pot ser tan inconscient o tan incongruent?

Sí, la primera incongruència i la primera inconsciència va ser de voler "defensar" la Declaració precisament davant el Tribunal Constitucional espanyol que la mateixa Declaració acabava d'abolir a Catalunya, si més no pel que feia a si mateixa i a tota la legalitat que en pogués derivar, com és ara mateix el cas de la convocatòria de la consulta del 9-N. Francesc Homs no fa gaire ha afirmat que "En una manifestació del 2010 ja vàrem rebutjar el Tribunal Constitucional espanyol. Ara no ens posarem a les seves mans (Punt Avui, 14/09)." Magnífic, si ometem el petit detall que el rebuig democràticament vàlid no podia ser una manifestació, per important que fos, sinó que va ser la Declaració de Sobirania, que sembla que molts ja no recorden. Magnific, però aleshores, conseller Homs, si ja havíem rebutjat el tribunal, per què hi vam recórrer per defensar —precisament!— la Declaració de Sobirania?

Fem entendre a tothom que no es tracta de "desobeir" cap legalitat aliena, sinó de complir escrupolosament la nova legalitat pròpia"

Els nostres diputats van voler fer l'eixerit i que passés garsa per perdiu, i van presentar la Declaració, sí senyor!, com un brindis al sol. Segons que ells ho argumentaven al tribunal espanyol, allò era un text que expressava merament una opinió política, sense cap més transcendència ni conseqüència, com si fos un simple article de diari. I com si els espanyols fossin pallussos! Però a Catalunya sí que molts es devien empassar la bola, acríticament, com també devien acceptar la idea que, si el tribunal espanyol l'havia declarada "inconstitucional", la Declaració havia decaigut i no calia parlar-ne més. En efecte, ha deixat de ser el punt de referència bàsic en tot aquest debat destarotat que vivim en aquest moment, excepte per a alguns, comptats, analistes i comentaristes polítics, per als dirigents de l'ANC i per a alguns dirigents d'ERC.

Contràriament al que diu l'ocellet piulador de Duran Lleida: "De legalitat, no n'hi ha vàries, només una. Espero poder votar legalment (14/09)", la Declaració de Sobirania és, pel seu mateix caràcter, la base legitimadora d'una legalitat i d'un procés institucionalitzador –embrionaris i d'entrada autolimitats als requeriments de la consulta d'autodeterminació–, de Catalunya com a nou ens polític sobirà que ha començat a alçar el cap; una legalitat i una institucionalització que corren paral·leles –fins que puguin substituir-les del tot– a la legalitat i les institucions de Catalunya com a comunitat autònoma de l'Estat espanyol, com vaig intentar de fer palès en "Els dos parlaments" (Tribuna Catalana, 25/04). Hi ha, doncs, dues sobiranies i dues legalitats.

O la Declaració de Sobirania és tot això o és una pallassada i un frau als electors catalans i aleshores els diputats i els altres polítics catalans es desqualifiquen tots sols. I, si és això primer, deixem-nos, els sobiranistes, de desorientar la gent, que aquesta feina ja la fan prou bé els espanyolistes. Deixem de debatre el futur des de la perspectiva de la legalitat espanyola. No abandonem ni un sol moment la perspectiva de la nova sobirania i la nova legalitat catalanes. Fem entendre a tothom que no es tracta de "desobeir" cap legalitat aliena, sinó de complir escrupolosament la nova legalitat pròpia. I complim-la. Com diu el President, fem-ho i fem-ho bé.