Només de patètic es podria qualificar el debat sobre la crisi que van protagonitzar dimarts José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Si el nivell del primer és alarmantment baix per la responsabilitat del càrrec que ocupa el del segon no sembla gaire millor a hores d'ara. No és estrany, doncs, que tots els diaris espanyols, tant els de dreta com els d'esquerra, hagin lloat el discurs que va fer el portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida. Més que el discurs d'un nacionalista català, el del president d'Unió va ser un intent desesperat perquè els dos grans partits espanyols no acabin amb el poc que queda d'economia productiva a l'Estat.
Agradi o no, el problema és que l'economia catalana segueix depenent de les decisions que es prenen a Madrid. I allà, més que per reactivar l'economia s'estan barallant per qui guanya les eleccions. s clar que no es pot posar Rajoy i Zapatero al mateix nivell. El primer, tot i que malament, fa la seva feina d'opositor. El segon, en canvi, està més preocupat per contradir a l'oposició que no pas de prendre les mesures adequades. Envoltat com està d'una guàrdia pretoriana -Blanco, Salgado i Sebastián- sense cap experiència a resoldre una crisi d'aquestes dimensions, Zapatero s'ha enfrontat a la vella guàrdia del PSOE, que ara podria ajudar-lo a sortir de la crisi.
I és que el gran problema del president espanyol és que no té cap gran interlocutor amb França o Alemanya. I no sembla que Felipe González, Joaquín Almunia o Javier Solana estiguin gaire disposats a allargar-li la mà.
Per tot plegat sembla difícil que el govern espanyol prengui les decisions que fan falta per sortir de la crisi. I val a dir que una bona manera de sortir-ne podria ser la proposta que va llança Joan Ridao de pacte a la catalana. Si Madrid no ens fa la feina, fem-la nosaltres. Però perquè aquest escenari que pintava el secretari general republicà sigui versemblant cal que qui ho lideri sigui el president de la Generalitat, que sembla estar més preocupat per les trifulgues internes del PSC.
Montilla hauria de ser capaç de convocar empresaris, sindicats i les entitats civils més representatives del teixit social català per acordar un paquet de mesures que permetin a l'economia catalana no veure's arrossegada per la deriva del transatlàntic espanyol. No li aniria malament al president i a la resta de líders polítics una acció d'aquest calibre. Les eleccions són a prop i el descrèdit general de la política augmenta dia a dia.
