El triler Zapatero ja ha demostrat en innombrables ocasions la seva capacitat per entabanar els seus socis catalans. No passa setmana que no ho faci des que fa gairebé cinc anys va accedir per primer cop a la Moncloa amb els vots de PSC i ERC. La d'avui torna a ser el típic intercanvi de cromos que proposa Zapatero, on Catalunya sempre hi perd. L'aprovació del Pla de Rodalies, que era una promesa electoral de l'any 2004, no és més que una cortina de fum per tapar que no hi ha acord de finançament.
El document del qual en coneixerem els detalls en els pròxims dies està aprovat des del mes de desembre pel ministeri de Foment, però Zapatero se'l guardava a la màniga per quan li convingués. Sigui com sigui, el pla arriba cinc anys tard, temps en què les úniques inversions a Catalunya s'han destinat a l'alta velocitat deixant que el servei de Rodalies es deteriorés de forma progressiva. A banda d'aquest retard, el pla -que tampoc assoleix les inversions que pretenien les administracions catalanes- té dos riscos. El primer, inherent a tots els plans que presenta tot govern espanyol: la possibilitat que no es compleixi, malgrat vagi acompanyat d'una memòria econòmica. La segona és que el retard farà difícil que el pla es beneficiï de la disposició addicional tercera de l'Estatut, que finalitza el 2013, quan la majoria d'obres només hauran començat.
En definitiva es tracta d'un moviment polític clar de Zapatero per donar una notícia positiva a Catalunya i tranquil·litzar els socialistes catalans, que fa dies que reclamen algun gest de la Moncloa. El problema, però, és que els gestos són escassos i més aviat pobres. El Pla de Rodalies es presenta quan encara no s'han traspassat les competències en els trens de proximitat que, recordem, Zapatero havia promès per al gener de 2008. Un any després d'aquella promesa, tot segueix com amb el sistema de finançament. s a dir, sense cap avanç visible.
Tot plegat indica la feblesa del govern català i el cas omís que s'ha fet a les nombroses reclamacions que ha fet la societat civil. Cal una reacció de força per part de Catalunya per exigir el compliment de les promeses electorals i dels acords estatutaris i, evitar així, perdre un llençol a cada bugada. En un context de crisi com l'actual la Generalitat ha de tenir més instruments per corregir els dèficits que comença a acumular l'economia i a cobrir les necessitats dels seus ciutadans.
