JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA (Cambrils de Mar, 1952) és vicepresident de la Generalitat de Catalunya i president d'ERC fins aquest proper cap de setmana quan s'han d'escollir els nous presidents i secretari general de la formació.Carod-Rovira amb el seu llibre "2014, que parli el poble català" ens presenta el seu full de ruta cap a la independència.

Fa uns dies es reunia amb el Lehendakari Ibarretxe i li donava el seu suport pel que fa a la consulta sobre el dret a decidir de la nació basca. Aquest suport el donava a títol personal, en nom d’ERC o en nom del govern?

Jo em vaig reunir amb el lehendakari com a vicepresident del Govern de Catalunya formant part d’unes relacions estables que tenim amb governs molt diversos com poden ser el d’Escòcia o el de Flandes i en el mateix marc que el president de Catalunya es reuneix amb el president del govern espanyol.


"La construcció d’un estat per Catalunya no ens caurà del cel un bon dia així per les bones si no hem treballat per aconseguir-ho i no hem anat fixant el camí."

Lògicament sobre el procés basc en un govern de coalició no hi ha posicions unànimes i per tant jo el que li vaig expressar era el meu suport com a màxim representant d’ERC en el govern, però el govern no té una actitud unànime sobre aquest punt perquè cada formació política té la seva i totes són legítimes.

I com pensa que se’n sortirà el lehendakari tenint en compte que des de Madrid ja han anunciat de forma contundent que no permetran que aquesta prosperi? I en el cas hipotètic que s’acabés celebrant quin creu que serien els resultats?

Jo crec que el lehendakari se’n sortirà bé malgrat la complicació de la situació i és que és molt difícil quan en una societat no es produeixen gestos d’avenç cap al futur per tal que surtin els problemes que l’únic gest diferent que es produeixi no tingui una certa complicitat de la societat basca. Quan tot està parat no es pot dir a tot que no. No es poden tenir partits polítics sense que puguin concórrer a les urnes,ni es poden tenir diaris tancats, ni es pot matar gent en atemptats. Per tant, davant del no a tot que és girar la vista enrere, l’únic que hi ha de positiu són solucions noves per resoldre problemes. Cosa que no implica necessàriament ni que el referèndum s’acabi fent ni que en cas de fer-se s’acabés guanyant. Però,jo crec que el referèndum sobretot pot servir per permetre visualitzar els límits del sistema democràtic a l’hora de reconèixer la pluralitat nacional.

"Si la gent no s’imagina als independentistes governant i governant bé no serem mai independents perquè això no tindrà cap mena d’atractiu."

Aquest reflexió que fa vostè però no sembla que la faci el govern central?

No i per això no ha aportat cap solució.

Vostè acaba de publicar un llibre sobre el seu full de ruta de cara a que el poble de Catalunya pugui exercir el seu dret a decidir l’any 2014. Quines diferències i similituds creu que existeixen entre la via basca i la seva proposta?

Jo crec que són dues realitats totalment diferents perquè ja d’entrada qui fa la proposta al País Basc és un govern i el seu president i en el cas del 2014 és un partit i el seu president. I perquè no és igual una societat amb presència de la violència que condiciona i distorsiona tot el que puguis fer, que una societat com la nostra en la que feliçment no n’hi ha. Malgrat les diferències, però, el que si que són universals són els drets de les nacions. Per tant, el que cal tenir des d’aquí és un respecte absolut. A més a més, jo sempre he pensat que les persones que obren camí són sempre persones valentes que de vegades han de remar contra el vent de l’adversitat , la ridiculització, la condemna i la desqualificació. Però això sempre ha estat així al llarg de la història fins que al final el sentit comú s’ha acabat imposant.

"Creixerem des del convenciment, des de la utilitat i des de les bones maneres i no des de la por, l’extremisme o la marginalitat."

Com creu vostè que afectarà el resultat de la consulta del lehendakari en la proposta sobiranista per al 2014?

No perquè és diferent...ells en parlen per ara de cara al 2010 i nosaltres, la societat catalana, tenim un altre camí per recórrer. Tenim sis anys per endavant que crec és un temps suficient com perquè ERC pugui plantejar-se fer el salt per sobre els trenta diputats com en el seu moment vam fer el salt per sobre els vint diputats i crec que si ens dediquem el que ens hem de dedicar i no a altres coses hi ha temps suficient per a tot.

La seva proposta pel 2014 sembla una proposta molt personal. Amb quins suports i mitjans pensa fer-la arribar a la ciutadania per tal que la facin seva i pugui acabar sent una realitat?

Els referèndums dels pobles els organitzen els governs d’aquests pobles o països. Això no és ni el referèndum d’un partit ni menys encara el d’una persona. Jo el que aquí plantejo és que bé hi hem d’arribar d’alguna manera. La construcció d’un estat per Catalunya no ens caurà del cel un bon dia ,així per les bones,si no hem treballat per aconseguir-ho i no hem anat fixant el camí. Tota la feina ara ha de ser per anar fent que l’independentisme aparegui com una força política atractiva, útil, simpàtica, moderna integradora, que no espanti a ningú i que no doni arguments per la ridiculització ni la frivolització. Aquest és el salt que va de l’independentisme a la independència. L’independentisme només interessa als independentistes, la independència pot interessar a tothom. Això vol dir guanyar sectors socials que en aquests moments ni els passa pel cap que objectivament poden arribar a coincidir amb una via sobiranista.

"És evident que la candidatura que guanyi tindrà la responsabilitat de construir uns òrgans de direcció que vagin molt més enllà dels percentatges que hagi assolit"

I això no s’hauria de visualitzar més en els mitjans?

Això s’hauria de visualitzar a tot arreu. Això vol dir que els agents socials aniran prenent posicions i que els sectors empresarials, les organitzacions sindicals, les entitats acadèmiques, culturals i en general de tota mena aniran constatant com la via espanyola és una via morta perquè simplement Espanya no vol ser d’una altra manera. I per tant, i a partir d’aquí,es produirà una sortida col·lectiva que vol anar molt més enllà dels independentistes de llengua i cultura de tota la vida que fins ara són els majoritaris.

Vostè forma part d’un govern d’Entesa en el que només ERC defensa, almenys de moment, la via del dret a decidir dels catalans. Si la seva proposta s’ha de convertir en una realitat l’any 2014 no creu que ERC per formar part del proper govern hauria de posar com a condició indispensable que la resta dels partits acceptessin aquesta via? I en cas contrari estarien disposats a tornar a l’oposició?

Jo formo part d’un partit que és l’únic partit al món que defensa que Catalunya sigui independent. Per tant, formem govern amb qui formem govern això no ho defensa ningú més perquè no hi ha cap altre partit polític que defensi això.

 Els governs de coalició són aquells en els que tu has de veure com hi surts guanyant més si participant-hi o no participant-hi. Sincerament si hem de fer inventari de tot allò que hem aconseguit estant al govern....Crec que no hi ha color!. Sense ERC al govern no hi hauria hagut llei de serveis socials, ni llei contra violència de gènere , ni consell de les Arts i la Cultura, ni l’èxit de Frankfurt amb els escriptors en català, ni tretze federacions esportives reconegudes internacionalment en quatre anys que contrasten amb una reconeguda en els últims vint-i-tres, ni l’Institut Ramón Llull que ja no només és un instrument de projecció exterior de la llengua i la cultura catalana del govern de Catalunya sinó també del Govern Balear i del d’Andorra, ni una política exterior pròpia amb la progressiva obertura de delegacions , ni el suport a entitats culturals de l’àmbit lingüístic i cultural fora del Principat. En definitiva si fem un inventari de tot això que s’ha aconseguit des que ERC és al govern i que no hi hauria estat sense ella la resposta només pot ser positiva.

"Però jo ja ho dic , sigui quin sigui el resultat del congrés  continuaré fent la meva feina a l’interior d’ERC de la millor manera que sàpiga fer-la."

Canviant de tema .Vostè com a vicepresident del govern de Catalunya ha volgut donar molta importància a la projecció internacional del nostre país.Com valoraria els avenços que s’han fet els últims anys al respecte? I creu que aquests han arribat a la població?

Jo crec que hem passat de la nit al dia perquè amb vint-i-set anys d’autonomia la política exterior mai havia estat una prioritat del govern de Catalunya i ara estem aconseguint una arquitectura pròpia en l’àmbit institucional d’acció exterior. Tot això passa per crear la secretaria d’Afers Exteriors i signar acords internacionals de col·laboració amb governs diferents com ara els de Flandes, Quebec, Escòcia, Bòsnia o Uruguay així com per potenciar una política de presència internacional a través de la participació en organismes de les Nacions Unides i amb l’obertura progressiva de delegacions exteriors. De fet,quan s’acabi la legislatura comptem tenir almenys mitja dotzena de delegacions obertes al món i sis en ciutats amb molt pes polític i econòmic a nivell mundial . En definitiva el canvi ha estat absolutament espectacular.

Vostè fa uns dies ja es va mostrar favorable a la derogació del minitransvasament. Ara que és un fet que aquest no s’acabarà produint. Pensa que en l’hipotètic cas que tot i l’entrada en funcionament de les dessaladores l’any vinent aquestes no fossin suficients per garantir el subministrament  la ciutadania entendria un nou serial sobre l’aigua i el conseqüent desgast per al govern que aquest generaria?

Fixi’s que vostè ha fet una afirmació què és inqüestionable “si la gent entengués que fos necessari”.Quan les coses són necessàries es fan i jo no crec que aquest sigui el moment en el que ens trobem ara. Nosaltres el que hem d’actuar és sobre realitats i no sobre hipòtesis i la realitat es que fa uns mesos Catalunya tenia una emergència de la que havíem de sortir amb solucions d’emergència i que ara aquesta situació feliçment ha canviat. Per tant, crec que el que cal ara és prioritzar la política de construcció de dessaladores i depuradores, així com la utilització d’aigua dels aqüífers, a més d’insistir en un canvi ens els hàbits de consum de la gent i en la política de l’estalvi. Jo crec que de fet la gent se n’ha adonat que l’aigua no es pot llençar de qualsevol manera. Sumant tot això seran innecessàries les mesures extraordinàries perquè ja no estarem en situació d’emergència permanent.

Ara que només li queden uns dies en els quals compatibilitzarà el seu càrrec de vicepresident del govern amb el de president del seu partit. Quins creu que són els avantatges i els desavantatges d’aquesta situació?

És molt complicat de respondre perquè va molt amb la cultura política de cada partit i en el propi perfil personal de cada polític. ERC sembla que es troba més còmode en el model del PNB...No entro a dir si aquest és el millor model o no. Evidentment en el govern jo m’hi trobo molt còmode i faig el que sé fer i el que m’agrada fer perquè en pots constatar els resultats. Tot i que no sempre els resultats positius que constates s’exterioritzen i aquí connecto amb una pregunta anterior que em feia vostè: “ Això la gent ho sap prou?”. Hi ha coses que s’aniran sabent amb el temps. Jo estic treballant per un país i quan un treballa per un país treballa en el que podríem dir amb la mirada llarga, en allò que l’arqueòleg Miquel Tarradell en deia “En la llarga onada de la història” i jo tinc la certesa d’estar treballant en aquesta llarga onada i per tant no tinc una pressa personal per a que s’associï res a mi personalment sinó perquè quedi. M’esforço personalment perquè des del govern construïm estructures que perdurin de cara al futur .En aquest sentit, a mi no em sembla una mala solució que hi hagi unes persones que tinguin més el perfil de ser el cartell electoral i siguin aquestes responsables de la funció del govern amb una dimensió molt més pública i de creació, renovació i vehiculació del discurs i unes altres que siguin més aptes per fer el que em podríem dir la inevitable renovació de les estructures orgàniques d’ERC per adequar-les al segle XXI. Jo, en el cas d’aquesta dicotomia em trobo més còmode en l’àmbit del govern.

A uns dies del superdissabte d’ERC que és el que més li preocupa que pugui passar? No creu que tot plegat pot acabar amb la il·lusió i el somni d’una gran força independentista?

Jo sóc dels que sostinc que l’independentisme polític com a tal existeix realment de no fa pas gaires anys. Tu apareixes en el mapa de la realitat quan prens decisions que afecten al conjunt de la societat i quan es visualitza que tu pots condicionar determinades accions de govern i que ,per tant, amb el que tu diguis o facis pots canviar o millorar les coses i pots obrir portes cap a la il·lusió. I tot això és molt diferent a estar amb una actitud de crítica constant cap a tot allò que fan els governants. Si la gent no s’imagina als independentistes governant i governant bé no serem mai independents perquè això no tindrà cap mena d’atractiu. És a dir, si un partit el que fa és plantejar-se contínuament si ha d’estar en el govern o n’ha de sortir és com si un botiguer es plantegés contínuament si ha de vendre productes o no n’ha de vendre cap o com si un ciclista se li digués que millor que no corri tant que si continua a aquest ritme potser és capaç de guanyar l’etapa. Jo crec que aquesta fase s’ha de superar i el que més em preocupa és que potser no tothom té clar que mai aconseguirem una política nacional unitària si no som capaços de tenir una política de partit unitària en el nostre interior. Em sorprèn que hi hagi gent que pugui qüestionar això i que digui que s’haurà d’actuar d’una manera o d’un altre segons el resultat del congrés. Però jo ja ho dic , sigui quin sigui el resultat del congrés, continuaré fent la meva feina a l’interior d’ERC de la millor manera que sàpiga fer-la.

Tenint en compte que tot sembla indicar que cap de les candidatures traurà una àmplia majoria. Quina creu que serà la millor fórmula per tal de cohesionar el partit després del congrés?

És evident que la candidatura que guanyi tindrà la responsabilitat de construir uns òrgans de direcció que vagin molt més enllà dels percentatges que hagi assolit i que siguin còmodes per les diferents maneres de veure les coses en el si del partit i per això defenso una actitud màximament unitària.

I no veuria un problema en que sortís secretari general d’una candidatura i president d’una altra?O ho veuria com un enriquiment?

Surti qui surti tots seran militants d’ERC i això és una dada que sovint no prenem amb consideració. Lògicament seria més sensat i més operatiu que qui guanyés ho fes d’una manera clara i inequívoca. Però com deia l’altre dia l’Ernest Benach:”Una mala victòria seria que qui guanyés pensés que els altres han estat derrotats i que una victòria democràtica mai pot ser la derrota de ningú”

"Els governs de coalició són aquells en els que tu has de veure com hi surts guanyant més si participant-hi o no participant-hi. Sincerament si hem de fer inventari de tot allò que hem aconseguit estant al govern....Crec que no hi ha color!"

Quin missatge vol llençar als militants i simpatitzants d’ERC de cara al futur?

Siguem tots plegats conscients que som l’única força política que vol convertir en realitat el somni de moltes generacions de catalans que és que Catalunya sigui independent. I no tenint com no tenim grans grups mediàtics que siguin favorables a aquest objectiu estarem sempre al rovell de l’ou de totes les crítiques, de totes les ridiculitzacions i de tots els atacs. Convertir el teu país en un país lliure mai no ha estat una tasca fàcil i que el que ens cal són homes i dones decidits a tirar endavant per més dificultats que hi hagin. Ja sabem que construir un estat en el si de la UE no és una tasca fàcil però sabem, també, que hi altres pobles com Escòcia que també caminen en aquesta direcció. Per tant no estem sols, però el fet que siguem minoria ens obliga encara a tots a ser molt més responsables, molt més seriosos i molt més madurs sabent que radicals ja en som en el contingut. Perquè no hi ha res més radical que voler construir un estat. No hi ha res més radical que això !. Si el contingut ja és radical això ens obliga a ser mot moderats en la forma perquè creixerem des del convenciment, des de la utilitat i des de les bones maneres i no des de la por, l’extremisme o la marginalitat.

 En un moment en el que la classe política està molt desprestigiada, sobretot entre la gent jove, com faria per tal que aquests es tornessin a interessar per la política?

Lamentablement  l’allunyament de la política  dels ciutadans és un fenomen molt general en totes les societats d’estructura democràtica.Jo crec que d’entrada ens fa falta a tots un llenguatge nou, comprensible que sigui actualitzat i que la gent l’entengui i s’hi vegi identificada. Hem de ser capaços de fer arribar la gent el missatge que la política és imprescindible, bona i positiva perquè ens permet escollir aquells que ens representen i si no ens agraden al cap de quatre anys els podem canviar per uns altres. Però al mateix temps crec que estem els polítics obligats a canviar de formes i de prioritats. Hem de ser molt més humans, senzills i modestos. També crec que els mitjans de comunicació haurien de contribuir a la construcció d’una societat molt més democràtica . A mé a més, tots plegats hauríem de frivolitzar molt menys del que sovint fem i aquí és on tenen un paper molt important les organitzacions juvenils dels partits polítics.

Per acabar sobre els tres àmbits que li diré que és el que li agradaria que es succeís: a nivell personal, de partit i de país?

A nivell personal ha succeït, fa uns dies, el que més il·lusió em feia: ser avi per primer cop. Tinc un nét que es diu Nil i que és a qui dedico el meu llibre del 2014 i com dic allà ha nascut en una nació que encara no és sobirana. A nivell de partit m’agradaria que el congrés permetés una majoria de direcció a la candidatura que jo crec que millor recull aquells principis de solvència, de rigor de voluntat d’unitat , de competència, de seriositat i de visió constructiva de la política que és la que encapçala Ernest Benach i Rafel Niubó. I a nivell de país m’agradaria que ERC fos capaç de fer el salt i superar la barrera dels trenta diputats i aconseguir trenta mil militants. Tot això en un període de sis anys. I que al 2014 poguéssim plantejar al poble de Catalunya no només la possibilitat de recuperar la sobirania que vam perdre, ja que amb la que teníem al 714 no en tenim prou al segle XXI, sinó la de ser un poble lliure amb el seu propi estat en el marc europeu.Com a català i ciutadà d’aquest país penso dedicar totes les energies de les que sigui capaç a aquest objectiu.