ORIOL IZQUIERDO (Barcelona, 1963), filòsof de formació, als anys 80 es dedicà a la crítica literària, i va ser responsable literari d'Edicions Proa durant dotze anys. Posteriorment, s'allunyà del món editorial i començà a fer classes de literatura a la facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL). Col·labora habitualment a La Vanguardia i a l'AVUI amb columnes d'opinió. Assegura que les institucions catalanes mai no han cregut en la cultura. Quin balanç fa de la política cultural del nostre país?
S'han fet moltes coses fonamentals, però alhora s'han fet coses molt mal fetes. La qüestió de fons és que les institucions de Catalunya no han cregut mai en la cultura. Hi poden haver donat suport, la poden haver utilitzat, però no han apostat mai per ella. Això és evident tant per a la Generalitat com per a l'Ajuntament de Barcelona. En el cas de les institucions privades, entre el mimetisme, la complementarietat o l'estricta suplència de les instàncies polítiques, el seu paper no sempre ha estat positiu o productiu. Hi ha molt de bo, sí, però també massa espais deserts.En canvi, sí que s'ha creat una cultura de masses. Per què s'han deixat de banda altres pols més elitistes?
La nostra societat consumeix escassament la cultura que produïm. Amb la represa, les institucions es van dedicar a crear instruments que afavorissin la difusió massiva de la cultura, i això ha comportat la seva banalització. Hi ha hagut una veritable obsessió per crear públic alimentant-lo amb productes culturals massius. Això era necessari, però hauria calgut saber-ho fer sense desentendre's de la resta de franges de la cultura. No hi ha cap país que pugui sobreviure culturalment si no és actiu des de la cultura més massiva fins a la més exigent i radical. Quines conseqüències ha tingut la manca d'unitat d'acció cultural entre el Govern i els governs locals al nostre país?
La fractura política que ha viscut el país des de l'any 80 amb el poder i contrapoder a banda i banda de la plaça de Sant Jaume té una traducció cultural que no ens ha fet cap bé. A Barcelona es podia viure en cultura catalana, o "catalaneta", i també es podia viure en cultura espanyola de pretensions "universals". Però sovint es menyspreaven mútuament, de manera que es van crear dues llacunes regades per rius diferents i amb molt pocs punts de contacte. La societat catalana se sent culturalment acomplexada?
I tant, de portes endins i de portes enfora, i els nostres polítics ens han ajudat molt a sentir-nos-en, els uns perquè no creien gens en la cultura i els altres perquè la utilitzaven a favor propi. A això cal sumar-hi la irritació que provoca que encara s'hagi d'explicar a Espanya que no parlem català per tocar els nassos, i que tot plegat generi reaccions tan cavernícoles. Aquesta divisió cultural a la plaça de Sant Jaume no serà tan acusada, com a mínim en quatre anys.
Però la fractura política ha anat més enllà, i ha fet més mal del que imaginàvem. Un exemple en són les escenes de la concreció de l'acord tripartit: hi ha massa ressentiment en el pacte i en la reacció, tant com perquè no puguem dir que som una societat mínimament sana en tots els sentits. El nomenament del director general de la CCRTV s'ha fet amb escàs consens i amb les crítiques de molts professionals de l'ens públic. Aquest és també un signe de "manca de salut"?
Em pregunto si el terme independència aplicat als mitjans no és un tòtem buit de sentit. El PSC no ha exercit mai el respecte a la independència, és d'una altra tradició, i potser seria bo que ho reconegués. CiU l'ha respectada una mica més, però no perquè hi cregués, sinó perquè pensava que es podia comprar l'opinió dels altres. El govern de CiU deu haver fet coses malament en relació amb la CCRTV, però ara el tripartit ha començat de la pitjor manera possible. Ja l'ha decebut el nou Govern?
Hi ha una cosa que em resulta dolorosa, i és recordar les paraules de Carod quan parlava de la necessitat de no mirar enrere amb ressentiment, sinó de fer les coses ben fetes. Ara tinc la sensació que fer les coses ben fetes no preocupa ningú, que hi ha massa retrets. Que al final el tema de la CCRTV s'hagi reduït a una selecció entre noms, dels quals no se'n discuteix ni la idoneïtat ni la professionalitat, sinó la distància en relació amb els propis interessos polítics, em sembla simplement grotesc. Potser el problema és que, tal com és avui, és el Consell d'Administració de la CCRTV que és incompatible amb la independència i la professionalitat.