Barcelona · Un deu de març de 1995 moria, a Barcelona, un dels cantantautors valencians més brillants i indiscutiblement excepcionals que ha donat l'escena dels Països Catalans. Un càncer va endur-se ara fa quinze anys l'Ovidi Montllor, un dels grans de la semioblidada - a consciència o no- nova cançó i personatge polifacètic que va influenciar tota una generació sencera durant els tèrbols franquisme i postfranquisme.

Amb llengua irreverent i capacitat perforadora d'empatia, l'Ovidi va iniciar-se al món de l'espectacle l'any 1962 i des de llavors i fins la seva mort va recórrer els escenaris d'arreu del país: va actuar a multitud de teatres independents de la capital catalana, va compartir escena amb músics tan influents com Llach, Raimon o Serrat i va destacar, sobretot, per ser autor de peces memorables que han perdurat a la memòria col·lectiva -La fera ferotge o Perquè vull- com a vertaders himnes.

Contador d'històries i veu de molts que no podien parlar, l'Ovidi va destacar com a referent catalanista i personatge permanentment implicat en la vida política catalana, primer com a militant del PSUC i després com a membre del Partit dels Comunistes de Catalunya. La seva participació al fet català i la seva lluita l'han situat, actualment, al nivell d'un artista irrepetible, difícil d'oblidar per molts i rebutjat i menystingut per alguns -sempre els mateixos- entestats en soterrar què va ser i què va representar. Tadones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. s la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense. Visionària vigència, la de l'Ovidi.