Barcelona · Quan analitzem els últims anys de la clandestinitat, la transició i, sobretot, els 23 anys de pujolisme, ens adonem que Catalunya mai va gaudir d'un projecte nacional que projectés amb sentit d'estat les iniciatives del catalanisme. Només pensadors i grups aïllats de l'entorn del
Front Nacional de Catalunya o el Consell Nacional Català van bastir operatius i estratègies molt minoritàries en aquest sentit, i pel que fa a mitjans de comunicació tan sols tingueren una certa eficàcia revistes culturals o publicacions clandestines que arribaven a minories sensibilitzades.

Després de la frenada nacional en l'operació de l'estat que va conduir al retorn del president Tarradellas, només es va albirar un cert projecte amb l'arribada del president Pujol, que va obrir una etapa optimista i de treball moltes vegades ben fet, i va començar a donar pas a un govern de la Generaltat de veritat, després de la Generalitat simbòlica i poc operant de Tarradellas.

La transició, per sorpresa de molts, va donar una gran força a la premsa escrita i va obrir un espai de libertat, ja que els poders locals i de l'estat estaven molt afeblits. Aquesta etapa va suposar el període més lliure de la premsa, amb experiències com Presència', Mundo Diario', i Tele-exprés', entre d'altres.

El pujolisme comença a ser conscient de la necessitat de disposar de premsa pròpia, i Jordi Pujol, sense una estratègia nacional però sí amb bona fe, ajuda a promocionar una revista de l'entorn del Bisbat de Vic, Oriflama', que fou un referent entre la juventut i els sectors democràtics del país. L'èxit animà a Pujol, amb un grup d'empresaris afins, a quedar-se el diari El correo catalán', en llengua castellana, i el que possiblement és el setmanari mes important de la transició a Cataluna, Destino', també en castellà.

A la vegada, el catalanisme de base del pujolisme engegà una iniciatva popular que va donar com a resultat el diari Avui, pensat i escrit en català i, possiblement, l'única eina de premsa del pujolisme d'una certa eficàcia. Anys després, tot i que acabaren en fracàs, intentà posar en marxa una cadena de ràdio, Cadena 13, i més tard, una televisió privada, Televisió Catalana, que tingué també un resultat fosc. Ja en els últims anys del seu mandat, Pujol impulsà una cadena privada paral·lela a Catalunya Ràdio, Ona Catalana, de la que parlarem extensament en el proper capítol d'aquesta sèrie.

Però Jordi Pujol i el pujolisme feren totes aquestes iniciatives amb una mancança elemental: no hi havia professionals de la comunicació sobiranistes, i a part de les operacions que va fer va haver d'utilitzar, majoritàriament, professionals vinculats al PSUC i al PSC. A més, una pèssima gestió va produir un resultat final considerat per molts un fracàs, i es va crear una estigma: "tot el que toca el pujolisme en premsa es converteix en un fracàs".

El pujolisme, tot i no aconseguir una gestió empresarial potent, va mantenir "el pou sense fons" del diari Avui, sense jugar a fons mai, tot i haver-hi etapes positives i importants com les encapçalades per Santiago Ramentol, Max Cahner, Vicenç Villatoro, Salvador Cardús, i l'última etapa resistent i difícil de Vicent Sanchís.

Jordi Pujol deixà de creure en la premsa escrita pròpia, refugiant-se a llegir dia a dia Le Monde' i el Corriere della Sera', i dedicà tots els esforços institucionals en les eines de catalanització per excel·lència: TV3 i Catalunya Ràdio. Però els complexos començaments d'aquests mitjans es paguen molt cars, i a la selecció del personal de la Corporació es va primar exclusivament l'excel·lència dels professionals i, acomplexats amb la qüestió nacional, no es va tenir en compte aquest factor essencial. Tot i que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió és una operació d'èxit i catalanitzadora, a més de ser l'eina principal de la normalització lingüística, no és un element de nacionalització.

Els complexos i les pors del pujolisme provoquen que TV3 i Catalunya Ràdio tinguin plantejaments moltes vegades catalanistes, però anacionals, i aquest és el gran fracàs del pujolisme, a més de regionalitzar la nostra televisió i ràdio nacionals sense fer una programació d'àmbit nacional ni emetent amb els diferents accents del català, així com tampoc potenciant l'imaginari col·lectiu català més enllà del mapa del temps.
El pujolisme, doncs, va tenir 23 anys per crear un espai de comunicació nacional, i va fer coses... Però sense projecte nacional.

Però els pitjors anys d'aquest període són les dues darreres legislatures, quan, fracassats un rere l'altre els possibles projectes nacionals de comunicació, creuen que l'única sortida és utilitzar les subvencions del govern per comprar els poder fàctics de la comunicació, i aboquen milions i milions al Grup Godó, a més del fet positiu de catalanitzar' El Periódico. I, finalment, en l'última legislatura, regalen al grup Godó els quatre canals de la TDT per Catalunya a canvi d'assegurar-se el suport a CiU i a Artur Mas.

Al pujolisme li sorgia un altre problema, que era un fet diferencial importantíssim dels seus primers anys: ara hi començava a haver desenes i centenars de joves professionals de la comunicació sense complexes ni pors, sobiranistes. Això fou, per Jordi Pujol i els seus poders fàctics, un canvi radical i una gran preocupació, i un dubte sobre la feina feta en 23 anys.

Catalunya, després del pujolisme, arriba al segle XXI sense estratègia nacional de comunicació.