Barcelona ·
Les noves generacions que han d'obrir-se pas al món del teatre català tenen, actualment, un nivell a assolir en l'herència dels que marxen que suposa tot un repte. Després de la mort de Ricard Salvat, el passat 24 de març, el teatre català ha patit una darrera sotragada: la desaparició de Jaume Melendres als 68 anys. Aquesta setmana ha mort un home "independent, d'esquerres i molt català", en paraules de Iago Pericot, company de feina a l'Institut del Teatre; "una figura imprescindible per a l'Institut", segons l'opinió de Pere Planella i un "intel·lectual, provocador de cinismes d'arrels clàssiques" des del punt de vista del director de teatre Hermann Bonnín.
Les opinions convergeixen totes en dos punts indiscutibles: la seva aportació al teatre català en temps quasi impossibles i la seva important incrusió en l'ensenyament a l'Institut del Teatre, en l'especialitat de direcció escènica i dramatúrgia. El proppassat escriptor, dramaturg, traductor i professor va treballar pel teatre català en èpoques difícils, i va continuar al peu del canó per la supervivència de les arts escèniques en català. Les destacades obres pròpies Defensa índia de rei, escrita el 1966 (premi J.M. de Sagarra), El collaret d'algues vermelles, escrita amb Joan Abellan el 1979 i Meridians i paral.lels corroboren una trajectòria teatral de Melendres basada en mantenir les constants vitals a un teatre català que li calia empenta.
Amant de la literatura, Melendres també va ser un referent com a traductor a l'anglès, l'alemany i l'italià, i la seva vessant com a director de teatre ve carregada d'una llarga llista de títols, d'entre els quals en destaquen La boda dels petits burgesos, de Brecht; Les llàgrimes amargues de Petra von Kant, de Fassbinder, i La nit just abans dels boscos, de Koltès. Figura imprescindible i indissociable de l'Institut del Teatre, Jaume Melendres ha estat un exponent teatre català del postfranquisme que va saber aprofitar les seves experiències per sacsejar, alhora, les aules. Bonnín ho confirma: "Les seves classes eren llocs suscitadors de preguntes amb les quals s'explorava l'imaginari, sempre des de l'exercici de la raó".