Segurament, alguns donaran més importància al fet que no hagi sortit escollit l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, però desgraciadament és molt més rellevant que l’arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares, sigui creat cardenal de l’Església catòlica. Les previsions, llargament acaronades pels sectors eclesiàstics més reaccionaris, s’han complert.
Aquest valencià intel·ligent i culte, amic personal de Benet XVI, s’ha distingit per les seves posicions més intransigents, dogmàtiques i cavernícoles en tots els sentits. Defensor a ultrança de la unitat d’Espanya, gairebé com si fos un dogma de fe, ha carregat una i altra vegada contra el perfil propi de l’Església catalana i de Catalunya, arribant a demanar pregàries dels cristians perquè amb la reforma de l’Estatut la unitat d’Espanya està en joc. I gairebé les seves primeres paraules un cop es va saber la notícia, després de repetir els tòpics habituals, han estat centrades en la seva obsessió, és a dir la unitat d’Espanya. Si fins ara el cardenal Rouco, arquebisbe de Madrid, traslladava a la Santa Seu una imatge deformada de Catalunya i la seva Església, el tàndem Rouco-Cañizares pot ser, senzillament, terrorífic. A més, Cañizares sap prou bé que no va sortir escollit president de la Conferència Episcopal Espanyola per una aliança a la desesperada dels bisbes catalans, bascos i els darrers taranconians o moderats. També el nomenament del nou cardenal s’ha de llegir en clau de política espanyola. Blázquez queda molt malparat i més aïllat que mai. I el Govern espanyol pot començar a tremolar, especialment davant la perspectiva de la visita de Benet XVI el mes de juliol a València. Més enllà de les lamentacions i d’assumir amb realisme que l’elecció de Cardenal és una terrible desgràcia per a les aspiracions de l’Església catalana, aquest fet hauria de servir per reflexionar i construir estratègies de futur a tots els nivells, amb l’objectiu de contrarestar la imatge que es té a Roma de Catalunya. Si les travesses i els rumors s’han confirmat, sempre queda el consol que Cañizares sigui nomenat president d’algun dicasteri del Vaticà. Per alguna cosa se’l coneix popularment com “el petit Ratzinger”.
