El conseller d’Educació Ernest Maragall està disposat a fulminar el model d’escola catalana innovadora que s’havia aplicat a Catalunya des de principis del segle XX. Després de carregar als centres educatius la responsabilitat d’aplicar o no la tercera hora de castellà, ara no té cap mena de problema per convidar la ministra espanyola d’Educació, Mercedes Cabrera, perquè inauguri ni més ni menys que la 42a. Escola d’Estiu Rosa Sensat.
Ernest Maragall no ha tingut cap problema en fer d'amfitrió a la ministra espanyola, que ha pronunciat la conferència L'educació de la llibertat en el marc de la Institución Libre de Enseñanza. És a dir, el moviment de renovació pedagògica que va encapçalar, precisament, Rosa Sensat, no sembla que servís de res. Ha de venir la ministra espanyola del ram a dictar què és el que realment va comptar a l'Estat espanyol durant el període republicà i, per analogia, què és el que compta en l'actualitat. Segons s'enorgulleix, encara avui, la Fundación Francisco Giner de los Ríos, que preserva la memòria de la Institución Libre de Enseñanza, aquest organisme "es va convertir en el centre de gravetat de tota una època de la cultura espanyola i en la llera per a la introducció a Espanya del es més avançades teories pedagògiques i científiques que s'estaven desenvolupant fora de les fronteres espanyoles". Aquesta va ser la revolució pedagògica que va tenir l'Estat espanyol a principis del segle XX. Del llegat i l'obra de Rosa Sensat, ni Cabrera ni Maragall no volen saber-ne res. Una de les claus de qualsevol procés de subordinació nacional és la substitució d'uns referents històrics per uns altres. Que Rosa Sensat dissenyés un avançat pla d'estudis de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i establís un programa força ampli per les obreres catalanes, poc importa a un conseller i a una ministra socialistes. L'obra de Sensat va ser provinciana. Cabrera i Maragall donen a entendre que, el que realment importa, és el moviment educatiu que es va engendrar a Madrid. Per tant, ara tampoc té cap lògica negar-se als decrets que emanen del ministeri, tot i que Catalunya tingui competències en Educació.