L'associació Tribuna Catalana, que edita aquest diari digital i la revista teòrica Debat Nacionalista, inclourà a partir d'ara un article d'opinió setmanal de gran format amb el que intentarà suplir, provisionalment, la revista Debat Nacionalista –actualment en fase de reorganització– i, a la vegada, intentarà generar debat nacional més enllà del que permeten els articles excessivament breus propis de l'era digital. És per aquest motiu que, degut a l'extensió dels textos que inclourà aquesta nova secció, recomanem que s'imprimeixin en paper per tal d'afavorir la reflexió.  

EL CATALANISME ÉS MORT. VISCA EL CATALANISME!

Podem afirmar que, en els moments actuals, Catalunya està afrontant el postpujolisme. La constitució del Segon Tripartit, entès com a confirmació d’una aposta a mig termini (sobretot, d’ERC), o la mateixa evolució de la societat catalana necessàriament impliquen una inflexió en el camí de la construcció nacional de Catalunya. Això reclama dosis addicionals de lucidesa, tant en la reflexió com en l’acció polítiques, dels qui no renunciem a elevar significativament les cotes d’autogovern per a Catalunya, perquè el nostre país assoleixi el grau de normalitat que li correspon, en el concert de les nacions d’Europa.

Ara bé, cal ser realistes i ser ben conscients de l’escenari polític i social català. Un escenari que –val a dir- representa, pels seus nivells de progrés i de convivència, tot un èxit del pujolisme, la darrera –i definitiva- plasmació del qual és la circumstància, gens supèrflua, que molts hagin acabat pujant al tren del catalanisme, si bé és cert que amb un entusiasme variable.

Mirat ja amb una certa perspectiva, podríem afirmar que el president Pujol haurà tancat un període molt positiu de la història de Catalunya, assolint uns avenços fonamentals de l’autogovern que resulta mesquí menystenir i ignorar. La Catalunya del 2007 i dels anys propers, però, tindrà un altre mapa polític, molt fragmentat, sense majories absolutes previsibles ni grans lideratges, i on l’esquerra en general s’obsessiona en desactivar la clivella nacional contraposant-la artificialment a una suposada priorització de polítiques socials.

Sobta que, sota formes més o menys literàries, tothom proclami que cal reformular el nacionalisme català, encara que sigui posposant-ne les reivindicacions clàssiques o fins i tot renunciant-hi. Sona a ironia que, ara, tothom s’apunti al camí que va dibuixar en Josep A. Duran i Lleida en la seva conferència Guanyar el nostre futur. La segona nacionalització de Catalunya, pronunciada a l’Ampolla (Baix Ebre) al juliol de 1996, en l’obertura d’una Escola d’Estiu de la Unió de Joves, i que tantes crítiques i incomprensions li va valdre, precisament des de l’essencialisme nacionalista.

I quin paper pertoca a CiU, en aquesta situació? És innegable que la conjuntura no és bona per a CiU, l’opció catalanista majoritària. Ara bé, tot i que l’oposició parlamentària no és la posició més còmoda ni fàcil per a escometre cap debat estratègic, és la que, en canvi, ofereix més garanties, perquè no hem de suportar les servituds, les inèrcies i les comoditats que l’exercici del poder comporta.

En aquest context, CiU pot plantejar-se dues sortides: aspirar a ser la ‘casa gran del catalanisme’, insistint en un afany aglutinador, de pal de paller; o consolidar un espai de centre ampli nacional. La primera opció, esdevenir la casa comuna, presenta greus inconvenients, el més important dels quals és precisament que, amb el sistema actual de partits a Catalunya, ja no és justificable crear un moviment polític que aglutini persones que opinen de manera diferent però que combreguen en un mateix sentir nacionalista: ningú no pot arrogar-se, amb exclusivitat, la condició de catalanista, ni fer-ne carnets.

Considero preferible que CiU es dediqui a consolidar un espai de centre ampli nacional, amb un procés intern de renovació serena de persones i de missatges, que ja ha estat iniciat.

UDC, que ha apostat per aprofundir la seva identitat socialcristiana, té molt per dir-hi, en aquest procés de redefinició. Catalunya ens reclama que eixamplem el centre polític, que hi integrem moltes persones i col•lectius que se sentien còmodes amb el discurs centrat del president Pujol, i que enyoren una governació sense sobresalts, seriosa i responsable, a favor de l’economia productiva, del progrés material i espiritual de Catalunya i de les dones i dels homes que hi vivim.

Instal·lats en el centre polític i social, podríem considerar un escenari de futur positiu, en termes de normalització nacional, en el qual ERC i CiU s’encarregarien d’ocupar i representar l‘espai catalanista de centre-esquerra, de centre-centre i de centre-dreta respectivament.

En aquest punt, i segons el raonament que desenvolupo, no tindria cap sentit que CiU i ERC pactéssim ara: cada força hauria de treballar adientment el seu clos. De fet, un pacte CiU-ERC només s’entendria, des d’aquesta òptica, com a últim recurs, davant una ‘emergència nacional’ que actualment no existeix.

Malauradament, la realitat dels darrers mesos ens porten a dubtar que ERC pretengui apropiar-se del centre-esquerra catalanista, malgrat certs escrits i converses creuades. En tot cas, tenim la sensació contrària: ERC vol ciuejar, ser hegemònica en el camp nacionalista, enviar CiU a la residualitat, amb la vella tàctica de l’eucaliptus, tan empobridora del panorama global nacionalista. I és que, si no fos per una voluntat de deconstruir CiU, i no pas de rellançar un nacionalisme d’alta volada, no s’entendria per què han fet president en José Montilla, quan aquest estava en un moment de gran feblesa, atesa la desfeta electoral que va patir; o per què el mantenen, malgrat el procés de desnacionalització sense precedents al qual assistim i la paràlisi d’un Govern de la Generalitat per al qual tampoc és prioritària la gestió, sinó que actua massa sovint al dictat de Madrid i de les circumstàncies.

Però qui cobrirà llavors el centre-esquerra nacional? Seria una llàstima que els esdeveniments ens responguessin que es tracta d’un sector republicà, l’encapçalat per l’exconseller Carretero, que així serviria per rentar la cara d’una ERC que ha hagut d’empassar-se massa principis i proclames.