La conferència de Josep Antoni Duran i Lleida ha causat una gran preocupació en els sectors sobiranistes i independentistes de CDC, i ha provocat una gran satisfacció a ERC, a la qual Duran fa un gran favor al deixar-li en exclusiva l’independentisme. Josep Antoni Duran i Lleida, com a bon democratacristià i un dels polítics més professionals i intel·ligents del país, havia preparat bé la litúrgia, a pocs dies de la suposada casa gran del catalanisme d’Artur Mas. Era una litúrgia ben preparada i estudiada. A la seva esquerra, Miquel Roca Junyent, ara suposadament fora de la política, i a la seva dreta, com no podia ser menys, el segon home més poderós del país, Isidre Feiner, de la Caixa. A les primeres files, a diferència d’altres vegades, es notava la proximitat de les eleccions, l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, i el majordom de la casa gran del catalanisme, Artur Mas, que va escoltar amb atenció i seriositat tota la intervenció, li deixava l’entrada a la casa gran molt reduïda i esquifida, res de res de “pal de paller”.
Era l’espai que sempre ha defensat Josep Antoni Duran i Lleida, de la centralitat i desacomplexadament el centredreta que faci impossible que el PP a Catalunya pugui jugar el paper que té al País Valencià i a les Illes. La coherència històrica de Duran i Lleida fa que la seva conferència mereixi la seva lectura detallada. Per aquest motiu la reproduïm a la secció Documents. Voldríem destacar-ne alguns elements.
Duran va començar la seva conferència, repetim, amb Miquel Roca a l’esquerra i Isidre Feiner a la dreta; de front tenia Pujol i Mas. I potser mirant fixament aquest últim va dir amb contundència: “Cal fugir dels extrems i apartar-los, com més millor, dels centres de decisió”. Després va definir la seva estratègia en tres punts fonamentals de tot gran grup de centredreta europeu: l’estabilitat, el pacte i el diàleg. Tot això referint-se a una Espanya en la qual aquesta fórmula ja l’hem experimentada des de la transició, amb una Espanya dèbil i desvertebrada. I ni així en vàrem treure resultats. I ara es vol pretendre repetir l’experiència amb una Espanya que no té res a veure amb la que es va intentar aquesta mateixa estratègia fa més d’un quart de segle i que ara, desacomplexadament, ens mira amb un esperit de nacionalisme espanyol potent i capaç, si no anem amb compte, d’assimilar-nos. Però Duran vol seguir fent el mateix que els últims 25 anys. Ara diu veient l’evolució d’una nova Catalunya emergent: “Personalment sóc molt respectuós amb la idea de la independència de Catalunya i amb els independentistes. Crec que és una causa noble, tan noble com qualsevol altre quan es defensa, com és el cas de Catalunya, des de la paraula i en el si de les seves institucions democràtiques...”. “Però Convergència i Unió no és independentista. No és que no ho sigui en Duran, és que no ho és Convergència i Unió”.
A la sortida de la conferència Mas tenia un posat seriós. Alguns periodistes es preguntaven si aquella nit Mas llegiria dues o tres vegades la conferència acompanyat del seu col·laborador i mestre de cerimònies de la casa gran del catalanisme, Quico Homs. I com podrien casar el document de Quico amb el de Duran. Realment una operació difícil. Cal veure, doncs, què passarà i què diran el dia 20 els socis de CDC que pretenen una casa gran en la qual no hi pensen participar ni els seus socis de federació. Caldria preguntar-se qui participarà en aquella operació amb un marge tan estret i amb uns plantejaments antics. És el discurs superat del pujolisme dels últims 25 anys molt semblant al discurs federalista, també superat, del PSC. El segle XXI les noves generacions sobiranistes i desacompelxades necessitarien davant de la crisi amb l’Espanya actual projectes més engrescadors que el que va oferir Josep Antoni Duran i Lleida, tot i el seu rigor i professionalitat.
