Jordi Font, exdirigent del PSC i membre de la junta de l’associació Nou Cicle, creu que, d’ara endavant, “Catalunya haurà de calcular millor els seus moviments i haurà de repensar el seu catalanisme en funció del nou context espanyol, europeu i global”. Segons Font, el govern de José Montilla “va en aquesta direcció perquè ha après la lliçó”, però considera que “Espanya s’haurà d’apressar a construir un consens suficient sobre el model d’Estat, que haurà d’incloure a la nació catalana i exercir d’”Estat català” en la proporció deguda”. Per això, creu que estaria bé que “s’escoltés els federalistes catalans”, ja que “no és raonable que, a aquestes alçades, a Espanya, hi hagi dinàmiques polítiques, econòmiques o mediàtiques que situïn els catalans en una casa aliena”. Font creu que “els qui estimen Espanya i saben que no hi ha lloc per l’”Imperi”, farien bé d’atendre els federalistes catalans”. D’altra banda, Font fa referència, en un llarg article publicat a la revista ‘Claves de Razón Práctica’, al llibre “La rectificació”, en el qual es parla dels errors fonamentals de Catalunya. Segons els seus autors, l’error fonamental seria “mantenir vigent un catalanisme caduc perquè naixia de l’auge català davant la decadència d’Espanya”. Font afirma que “Espanya és avui una realitat puixant econòmicament, cultural i política, en la que Catalunya ja no destaca tant o inclús queda una mica enrere respecte Madrid”. Per això, considera que “el catalanisme necessita adaptar-se al canvi de situació”. El llibre també assenyala un altre error més circumstancial relacionat amb el tripartit de Maragall: “que les esquerres catalanes governants haurien pecat de manca de càlcul polític”. És possible, diu Font, “que el govern Maragall ignorés el que els queia al damunt”: les ires d’uns nous “poders fàctics”, alhora polítics, financers, mediàtics i funcionarials, amb seu a Madrid, que reaccionaren virulentament contra els catalans, que havien gosat plantejar democràticament la redistribució del poder. Segons Font, “l’immens, brutal i perllongat linxament de l’Estatut, de Catalunya i dels catalans” no només va sorprendre al govern de Maragall, sinó també “a la immensa majoria dels catalans”. Els independentistes, de seguida, van confirmar les seves tesis: a Espanya no és possible “el diàleg sensat”, que “no hi ha res a fer” i que “necessitem un Estat propi”. Els “convergents”, per la seva banda, “van intentar descol•locar Esquerra, tibant la corda fins a l’extrem en el debat parlamentari del nou Estatut, portant les coses a l’extrem del que és inviable, per després bescanviar el resultat per... una foto”. I “els federalistes”, diu Font, “ens quedàvem amb un autèntic pam de nas: la nau catalana s’encallava a Espanya just quan érem precisament nosaltres els qui portàvem el timó”. En aquest sentit, diu que l’”Espanya plural” de Zapatero era una bona perspectiva i que “l’estat espanyol podria ser, finalment, el marc comú en el que Catalunya es desenvolupés sense restriccions indegudes, en el que Catalunya podria trobar finalment “el seu Estat””. “L’’Estat català’ que la nació catalana precisava seria, finalment, una faceta de l’Estat espanyol, d’aquell “Estat compost” que Ernest Lluch reivindicava”. Font diu que pensaven que “l’Espanya democràtica, superat el 23-F, no era només una juridicitat democràtica, sinó que hi havia una cultura democràtica”, però “no fou així”, ja que s’agità el fantasma de “l’Espanya rota” contra l’Estatut i contra “aquells que gosaven exercir el seu dret de proposar democràticament, no la independència de Catalunya –cosa que seria legítima-, sinó l’aprofundiment federal, plurinacional, d’Espanya”. En aquest context, “a Zapatero se l’ha vist molt sol, envoltat de silencis clamorosos”. Font també afirma que “és possible que l’aposta del tripartit de Maragall fos ingènua”, però va ser “una aposta democràtica i lleial amb Espanya”, i “no era nova”, ja que s’anunciava ja durant la llarga etapa “pujoliana”, en la que CiU monopolitzava tot allò català fins al paroxisme, estigmatitzant els socialistes catalans com “l’enemic interior” mentre exercia l’”endurança amb Madrid”. Ara, “no hauríem d’enyorar aquella etapa “tortuosa”. D’altra banda, el llibre atribueix el fracàs del procés a Maragall i al tripartit. Font no ho veu així, ja que “el veritable fracàs”, des d’una perspectiva estratègica, “correspon als poders esmenats, al nacionalisme espanyol [...] i a aquesta ‘confederació de dretes’ que resulta ser, finalment, una eficient fàbrica d’independentistes”. Segons Font, l’efecte directe de la seva acció ha estat el reviscolament a Catalunya de l’’Adéu Espanya”: “la consciència sorpresa i fastiguejada que les coses no són el que semblaven, la sospita progressiva d’estar ficats en una casa aliena”. Tot plegat, conclou Font, “sembla empènyer cegament Catalunya cap a una disjuntiva no desitjada”: “avançar dins d’Espanya cap a un model raonable on s’hi càpiga dignament” o, “si predomina l’exabrupte, lliscar en aquell “adéu” que apuntà el poeta”.