Tot i que el PSC té més poder polític que mai en la seva història, la crisi política i manca de projecte del catalanisme també l’afecta. A Vilopriu, al Baix Empordà, en una trobada de la plataforma Nou Cicle, s’han confrontat ordenadament les tres tendències més importants del PSC.
L'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall aposta davant de Montilla, Obiols i Castells perquè el PSC vagi més enllà del socialisme i treballi per una força política més àmplia i plural, abandonant el Partit Socialista Europeu i convertint-se el PSC en un dels fundadors del Partit Democràtic Europeu, al costat de democratacristians i liberals. És una maragallada més -es preguntaven els assistents-, o compta amb algú més, per fer-ho? Davant d'aquesta intervenció, no menys atrevida per esperada, va obligar a posicionar-se a l'home que, tot i que pràcticament exiliat a Brussel·les, segueix essent el referent teòric del PSC, Raimon Obiols, que va deixar clar que el PSC ha de continuar sent el referent de l'esquerra i el catalanisme, contradient d'aquesta manera el missatge de Maragall.
Per tancar l'acte de Nou Cicle, va prendre la paraula el president de la Generalitat de Catalunya i primer secretari del PSC José Montilla, que, basant-se en molts dels arguments d'Obiols, va manifestar també la seva voluntat de liderar el catalanisme i recollir les diverses veus i sensibilitats que treballen des de l'esquerra per transformar la societat. Però l'aspecte més comentat i polèmic de la seva intervenció va ser quan va retreure a CiU la seva preocupació prioritària per la identitat, insinuant que això hauria endarrerit el progrés de Catalunya. Aquesta intervenció va sorprendre els sectors més catalanistes de l'auditori, perquè podia donar munició al PP, Ciutadans i la ‘Brunete mediàtica', que fa temps que utilitza aquest argument com a eix central dels seus atacs a la gestió de govern de CiU, inclòs el tripartit o l'Entesa.
Esperem que aquesta sigui una intervenció equivocada del president o, en tot cas, que la fes com a primer secretari del PSC, i no com a president de la Generalitat, doncs, si així fos, seria molt greu.
El PSC bull, doncs. Al PSC hi ha moviments, no crisi, doncs quan es té tant de poder, la pau està garantida. Però les properes eleccions espanyoles, segons quin sigui el seu resultat, obligaran a can PSC a definir les tres estratègies dels grans corrents: els maragallians, els obiolistes i els montillistes. Perquè Catalunya també necessita un PSC fort i dialogant. L'estratègia de Maragall i Montilla, encara que confrontades ordenadament a Llofriu, auguren enfrontaments i dos camins molt diferents.
Però el que ha quedat clar és que el contingut teòric d'esquerres i catalanista del PSC, el marca l'obiolisme, que Maragall va per lliure i que Montilla, tot i tenir l'aparell, no gaudeix d'un coixí intel·lectual ni teòric important.
