Barcelona · Catalunya continuarà sense llei electoral pròpia aquesta legislatura. El fracàs de la ponència formada pels partits del Parlament esdevé un cop de puny a la credibilitat de la classe política, incapaç de posar-se d'acord en un aspecte clau de l'autogovern català després de trenta anys.

L'escull principal de la negociació ha estat l'enfrontament entre el model proporcional ("una persona, un vot") que propugnen el PSC, ICV i el PP -en què les zones més poblades, el Barcelonès i el Baix Llobregat, guanyarien pes respecte el model actual, a costa de la resta del territori- i el model que prima la territorialitat, el de CiU, en què la resta del territori té més pes. ERC, per la seva banda, també rebutja la proporcionalitat pura i dura i defensa l'equilibri territorial, tot i que sí que ha donat suport al document d'experts que va encarregar la conselleria de governació. Precisament aquest text és el que va havia de servir de punt d'unió i full de ruta per arribar a un acord, emmarcat en un model electoral basat en set circumscripcions, una per vegueria, i que en totes, excepte Barcelona, hi hagués un mínim de dos diputats. El tripartit i Ciutadans hi ha donat suport, mentre que CiU -que volia més pes electoral per les vegueries que no són Barcelona- i PP -contrari a la nova ordenació territorial- s'hi han oposat.

La llei electoral està pendent d'aprovar-se des del 1979, i es va reobrir el debat el novembre passat arran dels escàndols ocasionats pels casos Millet i Pretòria per combatre la desafecció política creant un sistema més transparent. Aleshores, tot van ser bones paraules i grans intencions, que finalment han acabat en no res. L'abstenció, la constant aparició de nous partits amb possibilitats d'entrar al Parlament, són conseqüència de la inoperància dels actuals partits polítics. Quan després d'uns comicis apareixen els representants lamentant la baixa participació i afirmant que en prenen nota, haurien de recordar que fa més de tres dècades que una llei bàsica per al Principat està aturada per la incapacitat d'arribar a acords de país.