Josep-Lluís Carod-Rovira

Explica que "la reunió va ser en castellà. Entre ells parlaven en euskara i nosaltres, en català" i que "vam començar amb mots molt durs per un comunicat seu relatiu a la campanya d'estiu a la costa tarragonina, encapçalat amb la frase Atemptats d'ETA a la costa espanyola". Tarragonins tots dos, "vam demanar-los explicacions sobre qui eren ells per espanyolitzar el nostre territori. Van presentar excuses i reconèixer l'error".

El polític subratlla que "en tot moment vam defensar la inconveniència de la via militar, per motius ètics i polítics, i vam fer l'elogi de la via democràtica, l'única capaç d'articular una majoria per a la independència que fos respectada a nivell internacional i davant la qual Espanya no tindria més remei que negociar la partició de l'Estat i la secessió". Afirma que "no havien parlat amb representants d'un estat sobirà, militars, policies o agents dels serveis d'informació, sinó amb independentistes d'un altre país. Cal no passar-ho per alt, perquè era una dada fonamental per entendre tot el que va anar venint després".

En el fons, allò que més molestava era que haguéssim tirat pel dret, com a catalans"

Tres setmanes més tard, "el cap del CNI duia J. M. Aznar a l'enregistrament d'una conversa telefònica entre un membre d'ETA i un altre de Batasuna on s'esmentava la trobada. No tenien res més, ni fotos, ni vídeos, ni gravacions nostres, res". Publicada la notícia en un diari espanyol, "va saltar l'escàndol": "En el fons, allò que més molestava, allà i aquí, era que haguéssim tirat pel dret, com a catalans". "Aquestes coses tan delicades només les fan els estats i els seus governs, vam sentir a dir un cop i un altre", afirma el polític.

Carod-Rovira explica que "en una conferència de premsa vam reconèixer la trobada i repetir que res ni ningú no modificaria les nostres conviccions. Ho vam pagar molt car i ho paguem encara ara", ja que "jo vaig haver de deixar de ser conseller en cap i sortir del govern. El primer a demanar-ho va ser un altre conseller, llavors d'ERC. La criminalització m'ha acompanyat des d'aleshores".

Destaca que "només nosaltres sabem el detall de què vam parlar. Però com evolucionà tot, de llavors ençà, ho sap tothom, per més que hi hagi qui no vulgui reconèixer-ho". Set anys després, "el palau on Franco va nomenar els seus quaranta fidels vitalicis ha esdevingut la pista d'aterratge perquè ETA faci públic el final de la via armada". És per tot plegat que conclou l'article assegurant que "mirem enrere i sabem que hi tornaríem. Va valer la pena".