La maduresa i l’alçada d’un país i les seves institucions es poden mesurar pel tracte que donen, en les circumstàncies difícils, a aquella part del país que ha de resoldre les situacions difícils i lidiar amb la part fosca que tota societat té. En el cas de Catalunya però, ens trobem que no només hem de suportar les habituals i lògiques campanyes d’aquells que volen assimilar el país i per tant com a condició prèvia desprestigien i escampen llard tant com poden, sinó que també ens trobem amb l’especial col•laboració de propis i aborígens. Aquest és el cas del cos de Mossos d’Esquadra, que està sent sotmès a un pinça de desgast mediàtic entre la lògica pressió espanyolista i la irresponsable actuació de catalans, periodistes i polítics, que des del pijoprogressisme qüestionen públicament les actuacions del cos.

En el cas de l’espanyolisme, la brunete mediàtica s’encarrega de posar de relleu qualsevol incident que tingui els Mossos de protagonista. Un exemple podria ser aquell del pis “okupat” al carrer Urgell de Barcelona, el propietari-resident del qual cridà els Mossos sense que aquests expulsessin els “okupes”. Quatre mesos després la justícia determina que als “okupes” se’ls cobrava lloguer i que el “show” mediàtic amb dobles pàgines a ABC, El Mundo, La Razón i altres diaris va estar convenientment assessorat per la mediàtica diputada popular Montserrat Nebrera. Dels Mossos en aquella ocasió es va dir de tot, injustificadament. Avui El Mundo insisteix fent pàgina sencera de que “Un juez de Barcelona imputa a cuatro mossos por robar 70 euros a un detenido”. Mai havia vist a la premsa que el robatori de 70 euros fos pàgina sencera. Es com el titular del mateix diari el passat divendres: “Un mosso mata a tiros a un enfermo mental al que iba a reducir”. En aquest cas ni menció de les característiques del malalt ni del fet que anava a agredir un sanitari amb un pic, es tracta de contrastar l’objectiu (reduïr un pobre malalt) amb el resultat (matar-lo a trets).

 Malauradament aquesta tendència a considerar els mossos una policia incapaç o poc preparada rep la inestimable ajuda d’aquells que algun ingenu podria dir que són “els nostres”, fent bona la dita “al terra! que venen els meus!”. D’exemple podem posar l’entrevista a Joan Boada a “La Nit al Dia” de “La Nostra” on el Secretari General d’Interior, el responsable polític de la seguretat del país, es sotmet a un tercer grau de pacotilla sobre els detalls de l’incident. A aquest ritme el conseller haurà de comparèixer al Parlament per una estirada de bossa a una àvia, no rigueu, que la Terribas ja va preguntar al senyor Boada per una àvia perduda.

La pressió mediàtica sobre els mossos no és només conseqüència de la magnificació d’incidents que mai van ser objecte d’atenció quan els subjectes duien l’uniforme de la Policia Nacional o la Guardia Civil, amb aquests no tocava, també forma part d’un determinat discurs. Un discurs que ha trobat la seva darrera i màxima expressió en una sèrie d’articles publicats per Diari de Girona, mitjà des d’on s’ha arribat a demanar en algun moment “Que torni la Guàrdia Civil”.