El diari La Vanguardia va presentar, dilluns al vespre, el seu últim redisseny, un producte ben fet tècnicament però deplorable quant a continguts i voluntat de servei a la nació a la qual informa. Hi van assistir tots els cortesans del canapè -habituals d'aquest tipus d'actes- i els representants polítics, socials i econòmics que els cal estar bé amb el poder mediàtic. L'acte va ser de vassallatge al monarca espanyol, en uns moments en què la societat catalana es planteja per què cal seguir mantenint-lo. El parlament del comte de Godó, nascut a Catalunya, va ser estrictament en llengua espanyola. Fins i tot va qualificar de "gris", rectificant a continuació, el franquisme. El va trair, evidentment, el seu pensament. Cap concessió al país, la llengua o la cultura. La màxima personificació d'una classe dirigent mesella amb Espanya.
El president de la Generalitat, en canvi, nascut a Andalusia, va fer el discurs íntegrament en català i amb uns termes polítics de gran correcció: nació per referir-se a Catalunya, Estat per referir-se a Espanya. . S'esperava que en aquest número de gran difusió hi hagués algun editorial o article que directament o indirecta representés, per part de la direcció i l'editor, un cert correctiu de l'editorial pràcticament Galinsoga publicat fa uns dies i que ha merescut la censura de milers de ciutadans, molts subscriptors i d'una gran part del món cultural, intel.lectual i cívic del país. Però res de res.

Entre els participants a la presentació del redisseny es van discutir diferents temes d'actualitat: Ibarretxe, la crema de fotografies del monarca espanyol i, en certs cercles, el famós editorial. El director del rotatiu, José Antich, màxim responsable d'aquell escrit, fugia d'estudi davant les insinuacions de per què i qui l'havia redactat. Hi havia un personatge, que des de fa poc temps se les dóna de gran intel.lectual per haver participat en un parell de llibrets i ser el representant del diari a la metròpoli, el senyor Enric Juliana, que fugia de les mirades acusadores de ser-ne el coautor. Vermell i trasbalsat, intentava no acostar-se a les persones o grups polítics propers al catalanisme. Ben bé, ningú no sabia de què fugia, però l'anècdota del vespre va ésser que podia ser l'autor de la nefasta redacció.

A més, el comte de Godó, cansat de rebre trucades, telegrames, cartes al director i reflexions d'alguns dels quadres directius de la seva empresa, en absolut desacord amb aquella editorial, estava preocupat. L'ombra de Galinsoga no podia tapar un acte inaugural d'aquesta nova etapa de La Vanguardia. A més, s'havia informat a la policia que prengués les mesures oportunes perquè semblava que una sèrie de ciutadans volien fer una trencadissa de Vanguardies a l'entrada de les personalitats. A més, per Internet corrien algunes propostes de boicot i de petició que el diari seguís l'estela d'El Periódico de fer una doble edició, tenint en compte que a la Diagonal compten amb el mateix programa informàtic.

La Vanguardia, doncs, ha començat una nova etapa. Però manté un enfrontament seriós amb bona part del govern de Catalunya i, sembla que després de rebre tot tipus de regals de CiU durant els seus anys de govern, ara tampoc acaba d'estar bé amb el soci majoritari de la coalició. Molts eren els que es preguntaven: Quo vadis, Vanguardia?

En sortir, persones vinculades molt estretament al comte van preguntar a diversos polítics i representants de la societat civil què en sabien d'una Campanya Galinsoga contra el diari. El comte, doncs, està inquiet. Sap que no tan sols està en fals amb la majoria de forces catalanistes del país, sinó que té personatges dins la redacció, com Jordi Barbeta o Enric Juliana, que li estan enrarint, més encara, aquestes relacions. Mentrestant, el seu transformista director fa la viu-viu, però no se sap ben bé en quina direcció.

La Vanguardia i els seus dirigents havien seguit una línia molt clara, que tots coneixien i que Gaziel va il.lustrar d'allò més bé. Ara saben on van?