Després de mig segle d'activitat patriòtica em sento emocionat. Gràcies Mas, Junqueras, Herrera, Fernández, Vila d'Abadal, Forcadell, Casals, etc. Perquè, després de tota una vida de lluitar amb la dèria de construir la nació amb sentit d'estat, ara puc veure que Ítaca és a tocar.
Arribats a aquest punt del procés ja no hi ha pas enrere possible: el futur és nostre com mai abans ho havíem somiat.
Cal reconèixer, també, l'ajuda inestimable de Sánchez-Camacho i Rivera, que amb els seus ultranacionalismes espanyols i actuant com uns clàssics quintacolumnistes --amb afirmacions, declaracions, vísceres i catastrofismes-- ens han ajudat a que milers i milers de nous ciutadans catalans s'hagin afegit al sobiranisme. Que segueixin així...
Una preocupació, però, em trenca l'alegria d'aquests dies de joia per Catalunya: l'actitud de l'aparell burocràtic del PSC. No em vull creure que això sigui el que pensa el partit, en el qual hi ha milers i milers de votants i militants catalanistes --i molts d'ells independentistes.
Si el PSC no fa aquest gran canvi es veurà marginat i formarà part de la gran vergonya d'alinear-se amb el PP i C's"
A què juguen Navarro i el seu escuder Lucena? És que no tenen sentit del ridícul? Qui tenen al darrere? Com pot ser que malbaratin la història nacional del PSC que ha sigut vital per a la Catalunya un sol poble? Que no saben que el PSC ha estat vital per a aconseguir la immersió lingüística, la CCMA i tants i tants avenços nacionals...? Què pensarien Joan Raventós, Cirici Pellicer, Maria Aurèlia Capmany, Marta Mata i els seus companys Pasqual Maragall o Raimon Obiols (i un llarg etcètera...)?
Jo, personalment, espero encara la incorporació del PSC al dret a decidir. Navarro caldria que tingués, com a mínim, la dignitat nacional de Duran i Lleida, tot i els estira-i-arronsa del darrer durant aquests mesos. Si el PSC no fa aquest gran canvi es veurà marginat a la societat catalana i formarà part de la gran vergonya d'alinear-se amb el PP i C's. La militància i els votants del PSC no s'ho mereixen.
Tenim onze mesos per a generar la mobilització democràtica més gran de la història nacional de Catalunya. Milions de catalans de totes les procedències, orígens nacionals i lingüístics --i naturalment condicions socials-- s'han d'agafar de les mans. El 2014 ha d'ésser l'any del sí-sí: sí a la nostra dignitat i sí a la nostra llibertat. I el 9 de novembre de 2014 els catalans enderrocarem la paret d'Espanya com ja va passar amb el mur d'Alemanya.
El 2014 ha d'esser l'any del sí-sí: sí a la nostra dignitat i sí a la nostra llibertat"
I alguns complirem aquell dia el missatge que va donar Jordi Pujol pocs dies abans de jubilar-se: "Jo us he portat fins aquí, ara vosaltres heu de ser capaços de saltar la paret d'Espanya". President Pujol: enderrocarem la paret i a la vegada aixecarem ponts de diàleg i col·laboració. Ponts de tu a tu, d'estat a estat, de sobirania a sobirania. Dins d'una Europa de llibertat.
L'estat, si és que no acaba fent un gest intel·ligent i democràtic, intentarà destruir el procés català, tot aprofitant totes les nostres contradiccions i flaqueses. Ens amenaçaran, intoxicaran i esperem que no siguin capaços de la violència o pitjor encara: que no intenin enfrontar la població de Catalunya.
Caldrà, doncs, que milions de catalans ens mantinguem ferms sense acceptar les moltes provocacions i resistint, resistint i resistint per a aconseguir la nostra dignitat i llibertat. El 2014 ens hi juguem el futur. Tots al darrere de la nostra institució.