De tant en tant, en Miquel Sellarès em recorda –com a d'altres, suposo– la conveniència de continuar enviant articles d'opinió a aquesta pàgina de Tribuna.cat. Si haig de ser sincer, he de reconèixer que no ho faig, senzillament, perquè em fa mandra, molta mandra.
He dit i he escrit tantes vegades les mateixes coses, que penso que no val la pena insistir-hi. Què en trec o, millor dit, què em traiem?
Quants anys fa que les tertúlies dels Matins de TV3 i, darrerament, les de Cuní a 8TV toquen els mateixos temes, donen voltes i més voltes sobre el dèficit fiscal, sobre l'encaix de Catalunya-Espanya, sobre el problema de la llengua, sobre la incomprensió del govern central, sobre la conveniència d'anar plegats si volem superar aquest ofec econòmic i aquest atac frontal a tot allò que ens identifica com a poble, etc., etc., etc., i acaben fent preguntes semblants a l'audiència televisiva.
En una i altra cadena hi trobes els mateixos tertulians, que també els retrobes si obres les cadenes radiofòniques i a la premsa escrita. Com s'ho fan per ser a tants llocs, repetint els mateixos arguments amb paraules semblants? I suposo que no ho fan gratis et amore.
Estic cansat de tantes promeses esfumades, de tantes vegades de recomençar per aturar-nos tot just iniciada la ruta"
Perdoneu, però, ja sóc massa gran per participar en aquest xou. I, després de tants esforços per redreçar aquest país, quan pensava, una vegada més –innocent de mi!–, que ens encaminàvem a una sortida encertada, contemplo astorat com els partits de casa nostra són incapaços de fer front comú per abandonar d'una vegada per totes aquest camí sense sortida en el que estem entafonats. Sincerament, estic cansat, molt cansat, de tantes promeses esfumades, de tantes il·lusions esvaïdes, de tantes vegades de recomençar per aturar-nos tot just iniciada la ruta.
Quan semblava que, per fi, trobaven un full de ruta adient, quan fins i tot el president del país ho tenia –millor dit, ho té– prou clar i hi posa la pell, quan els dos partits catalanistes, ERC i CiU, finalment, són capaços de fer front comú, els altres partits de casa (no parlo, naturalment, del PP o dels Ciutadans) sempre troben pegues a qualsevol iniciativa o proposta que faci el govern. Pots demanar-los-hi opinió sobre qualsevol tema, que sempre començaran per fer sortir el nom de Mas o de CiU, fent-los-hi algun o altre retret que, molts vegades, no tenen res a veure amb la pregunta formulada.
Voleu dir que aquest fixació és bona per al país? Voleu dir que aquest posar sempre pals a les rodes és positiu? Voleu dir que aquest anar constantment darrere del rendiment partidista és un bon servei a les persones que tant us preocupen? Tan babaus penseu que són els homes –perdó, i dones– d'aquest país que puguin acceptar complaguts els vostres estirabots, les vostres sortides de to, els vostres arguments tronats, repetits una vegada i altra, fins arribar a fer-se carregosos per la seva inconsistència? Senyors Navarro i Herrera, potser que us ho féssiu mirar! No és bo ni per a la vostra salut.
Com envejo la unitat que mostren els partits estatals quan es tracta d'anar contra Catalunya!
I, ara, només faltava la mala entesa dins l'Assemblea Nacional Catalana. Serà possible tanta inconsistència, tanta mala sort, tanta miopia! Com envejo la unitat que mostren els partits estatals quan es tracta d'anar contra Catalunya!
Per tots aquests motius, reconec que em fa mandra, molta mandra, aixecar novament la veu per defensar allò en el que, malgrat tot, continuo creient internament. Sé que ens en sortirem, malgrat les traves que ens posen tant els de fora com –quina llàstima!– els de dintre.
