Potser alguns han arribat a copsar que hi havia un país nostre més enllà de la Jonquera, però en les converses m'ha semblat captar que les impressions quedaven entel·lades per la més pura indiferència. La Catalunya Nord continua essent una realitat incompresa. Oi més si de vegades des d'allà mateix es creen certs miratges sobre la salut del català i la seva pretesa normalització institucional. Potser així els nordcatalans pensen que Barcelona es deixa agradar.

Però Perpinyà és lluny per als "catalans del sud" (una denominació que ha ben xocat als assistents al Congrés). Malgrat que ja és més a prop que Lleida en tren d'alta velocitat o en cotxe, la frontera l'allunya mentalment. La logística del Congrés tampoc no hi ha ajudat gaire. Sorprenentment, el Consell General ha prescindit del Palau dels Reis de Mallorca per a fer-hi l'acte inaugural del congrés, i ha enviat els pobres sociòlegs a uns quants quilòmetres del centre de la ciutat, en una mena de centre d'oficines perdut entre polígons sense cap més atractiu que el de reconèixer que els edificis administratius són igualment sòrdids a tot arreu. Cap visita a la ciutat, al Castellet o a algun dels museus... De catalans del nord, al congrés, n'hi havia ben pocs. Les típiques divisions acadèmiques han propiciat que una part dels investigadors locals (un conjunt ja de per si ben escàs) en quedessin al marge.
Oblidar la Catalunya Nord ens deixa mutilats"
La Catalunya del Nord és un reflex més del nostre enclotament nacional. Una Catalunya amb ambició no hauria de permetre retenir en l'oblit la sàvia que la nodreix des de l'altra banda de la frontera. El món de l'exili tot just està essent documentat i explicat, per exemple. Eric Forcada ha preparat una exposició que conté imatges excepcionals sobre l'activitat de Pau Casals en els anys d'exili i de "silenci", en què a través de les fotografies inèdites de Jean Ribière es pot resseguir un anys d'activitat frenètica dels que es quedaren a l'altra banda de la frontera: des de concentracions per protestar pel nomenament del primer cònsol franquista a Perpinyà, fins a la crema d'una falla amb l'efígie de Franco. Pau Casals ajudava els exiliats tan com podia i no s'estava de manifestar-se en contra del règim franquista. El seu famós discurs a les Nacions Unides no és, doncs, una anècdota, sinó la culminació d'una actitud coherent des del principi fins al final.

El reconeixement d'aquest llegat ofereix a la Catalunya del Nord la possibilitat d'esdevenir una societat amb consciència pròpia. Tot i que Catalunya Nord ja es concep a si mateixa com un país, com un enclavament particular, com un lloc amb identitat pròpia, fins i tot prenent distància de la Catalunya "espanyola", sap que necessita que traspassem la frontera per a retrobar-se. Per als del sud no és fàcil. Cal saber mirar. Cal saber prescindir de les primeres impressions en què "tothom parla francès", o en què el reclam dels cartells a peu de carrer ens podrien conduir a un lloc tant estrany com la Maison Quinta, on la cultura catalana és representada com un vestigi antropològic inaudit, a través d'algun grup de música gitana o de cançons infantils. Cal saber també prescindir dels discursos oficials, de les proclames simples sobre la relació amb Barcelona.

Cal, sobretot, recórrer a la vastitud del llegat històric, des del bisbe Carsalade du Pont com a recuperador de Sant Martí del Canigó fins a Pau Casals i l'exili, passant per la vida cultural de Ceret o la Renaixença protagonitzada pels germans Bausil, per a comprendre que Catalunya Nord pot ser l'estendard del patrimoni històric, cultural i simbòlic d'una Catalunya ambiciosa i independent. Oblidar aquest espai i aquest patrimoni propi, per contra, ens deixa mutilats. El Museu de l'Exili de la Jonquera és una porta a aquest llegat, però cal obrir-ne més. Potser caldria fins i tot que els nordcatalans tinguessin una seu a Barcelona, com tenen mallorquins i valencians. Un local i una activitat per a fer-se presents i reclamar l'atenció. Abans que formar part de la nació que representa la gran Barcelona (amb permís dels cosmopolites), potser els caldrà reivindicar-se com a locals. Tal com mostra l'interessant llibre editat per Òscar Jané i Xavier Serra, Ultralocalisme. D'allò local a l'universal (Mirmanda, 2013), val més ser un "lloc" que un "no-lloc", perquè és des dels llocs on els col·lectius poden construir projectes.

També és dels dels "llocs" on es fa recerca, on es pot observar com el pas del temps va condicionant les trajectòries humanes. La investigació sociològica podria fer molt per a comprendre els trets d'una societat que és alhora perifèria de dos centres. D'una banda, és el sud menystingut d'un Estat francès tossudament jacobí en el segle de la diversitat cultural. Un sud exportador de productes del camp i acollidor de fluxos migratoris constants a la recerca del bon clima. D'altra banda, és també el nord oblidat de Catalunya, malgrat que un sector important de la seva població està formada per nascuts al sud, o bé fills de nascuts al sud. Un nord incomprès on es conserva paradoxalment el llegat d'alguns dels episodis cabdals en la història de la Catalunya-nació. Per exemple, segons Forcada, el pas que fa Prat de la Riba des del regionalisme cap al nacionalisme. Per a comprendre aquest canvi de paradigma, però, ens cal saber què passava a Trullars (Rosselló) entre el 1902 i el 1907.