Com a la cançó de Joan Miquel Oliver, però sense poètica. Ni ell diu "piscines", ni ella "trampolins". Tu dius "ciutadans" i ella diu "gallecs", però algú altre diu que els "ciutadans" són seus (llavors, els altres, se sap què són?). Tu dius "caverna" i ells diuen "nazis". Tu dius "llibertat" i ells responen "cop d'Estat".
El llenguatge sempre té connotacions simbòliques, però en aquesta campanya la competència per establir el significat de les paraules indica una autèntica guerra bruta. O més ben dit, una guerra brutal, ferotge, a base de pervertir els usos habituals de les paraules, per exorcitzar una adversitat tan insuportable com aquest fracàs escolar de l'espanyolització que es diu suport a la independència. D'aquesta manera, qui acumula currículum històric de botxí contra un poble que té la mania de parlar català escampa el malnom de la víctima: "nazi". Que contundent! No hi ha res pitjor. No es pot anar més enllà.
Doncs sí: ara s'ha encunyat "hipernacionalisme", que és un mal nom que es veu que causa milions de morts i tan de dolor que no es pot descriure. I ves per on, els catalans estem a punt d'escampar aquesta mena de devastació per l'Espanya gran i única. El trauma, es veu, tindrà conseqüències incalculables. Tantes, que les amenaces cap als nefastos catalans fan cua per arribar a la seva por, que es veu que s'ha empetitit i no pot engolir tants de gripaus ni els esgarips de l'ós que els abraça.
Quan sentim dir 'Catalunya dividida', ho traduïrem per 'cohesió social'"
Només per donar coherència al mot potser algú encarregarà un projecte per a reescriure la història, perquè tothom pugui entendre com fou possible que els catalans passessin de jueus traïdors (i assassins de Jesucrist) a nazis exterminadors d'imperis on no es ponia el sol. Amb una sabata i una espardenya es poden fer coses terribles.
Els mots muden cap a un significat socialment acceptat a base de repetir-se. I s'acaben imposant a base de cops d'autoritat, emparats per institucions públiques i estructures de grans partits polítics que no admeten competència en el repartiment del poder. Algú havia parlat del diàleg? Connais pas! De moment anem fent a garrotades dialèctiques, amenaces i imprecacions. Com en una transició qualsevol, però sense consens.
No somiquem, sisplau. És millor parapetar-se darrera una mampara d'humor, si pot ser corrosiu molt millor. O potser darrere d'un diccionari, buscant una fórmula de traducció en defensa pròpia. O bé sota el paraigües d'una nova versió de la cançó a Joan Miquel Oliver: quan ens caigui al damunt la paraula "unida", podrem llegir "residual"; quan sentim dir "Catalunya dividida", ho traduïrem per "cohesió social".
