A l'article també hi vaig demanar a la Policia de Catalunya que talli de soca-rel i investigui qualsevol espurna d'aquest fenomen.

Tres setmanes després el pla continua i s'estén per Catalunya: diversos tertulians unionistes, així com mebres de C's i del PP parlen ja d'un suposat país --Catalunya-- on hi ha tensió, violència... i sempre el comparen amb la situació de l'Euskadi de fa dos o tres anys. És el que ells saben, combatre la violència o aprofitar-se'n d'ella.  

Els espanyols, però, estan descolocats, no entenen res... o entenen massa. I no volen ni veure ni acceptar la realitat catalana, sols volen enfrontar el problema des de la perspectiva de la qual en són mestres: la violència, la por, la repressió, la intolerància i l'assimilació nacional.

Durant anys, els catalans, els bascos i els espanyols demòcrates vàrem sentir una mateixa lletra i música: Todo es y será posible sin violencia. I naturalment ara, amb el procés, estan desorientats i emprenyats, i diuen: Los catalanes se lo creieron... qué poco nos conocen. I després reconeixen que ells només entenen la força de l'Estat, que és imposar les seves lleis, la seva cultura i la seva nació única i indivisible. 

I encara més: ja han ensenyat als catalans del Principat el que saben fer, l'exemple d'allò que ja han fet a les Illes i al País Valencià. Aquests exemples són una lliçó i han de fer reflexionar a aquells catalans innocents, porucs i càndids que davant l'ofensiva unionista --que fan i faran-- podrien estar temptats a doblegar-se.

Espanya sols vol la subordinació i l'assimilació dels catalans, i vol arrasar el càncer catalán y su posible extensión en los territoris de cultura catalana.

Com a mostra perfecta, podem llegir detingudament els discursos de cap de setmana del PP, l'"aquelarre nacionalista espanyol a la capital de Catalunya", uns discursos en els quals hi queda palès que no hi ha res a parlar ja que només accepten la seva veritat. Allò que volen és l'exetrmini de la nostra cultura, llengua, imaginari nacional i alhora acabar amb la realitat de tota la nació catalana.

Cal, doncs, desemmascarar l'ofensiva i la dialèctica de la violència unionista i oposar-hi dues respostes potents. La primera ha de ser la força de la nostra societat civil, que ha lluitat, lluita i lluitarà des de la més estricta convicció democràtica i amb perfecte ordre demoràtic. La segona: demanar una vegada més al Departament de l'Interior que mobilitzi i sensibilitzi la Policia de Catalunya (Mossos d'Esquadra i Policia Local) que, des de la més estricta neutralitat institucional, vigili, protegeixi i si s'escau reprimeixi amb contundència qualsevol alteració de l'ordre públic i de la pau ciutadana.

Cal demanar a la Policia que investigui els promotors dels discursos de la violència portant-los, si és necessari, a disposició de la justícia. També cal demanar una vegada més darrera cosa a la judicatura, a totes les forces polítiques i democràtiques i a la societat civil que denunciïn qualsevol incitació a la violència o acció inventada o inflada, producte de l'estratègia malaltissa de violència de l'unionisme. 

Catalunya té un gran patrimoni, la pau social i la "Catalunya un sol poble". Que ningú no s'atreveixi a alterar aquesta realitat.