Des que em vaig presentar a les eleccions per anar al Congrés espanyol, he rebut sovint comentaris respecte a l'absurditat d'ocupar un escó a les Corts espanyoles. L'argument seria que allà no ens escolten, que no tenim gens de força i que més val fer la feina a casa, que és on es decideix el futur del país. Hi ha un punt de raó en aquests comentaris. És obvi que el país el construïrem a Catalunya, no pas a Madrid -encara que també és obvi que cal defensar-lo en molts fronts, inclòs l'espanyol.
D'altra banda, la majoria dels que representem Catalunya a Madrid hem sentit algun cop la impotència de veure com el poder espanyol passa per damunt de les nostres posicions i fa el que li plau sense ni tan sols escoltar-nos, sobretot en èpoques de majories absolutes com la del PP ara mateix.
Però des que ha començat aquesta legislatura, tinc la impressió que aquests dubtes legítims s'han anat esvaïnt gràcies a les oportunitats que ens ha ofert l'hemicicle madrileny. És evident que els esclats mediàtics que es poden obtenir a la Carrera de San Jerónimo són superiors als del Parc de la Ciutadella, especialment a través de les televisions espanyoles (que són majoritàries entre les audiències catalanes).
També és important la tasca de difusió internacional que es pot dur a terme treballant a Madrid, pel que podríem anomenar l'efecte capital; el món mira la nostra realitat a través dels ambaixadors i els corresponsals de premsa que viuen a Madrid. Intentar accedir-hi directament via Londres o Brussel.les o Nova York no sol funcionar, perquè ells mateixos et redirigeixen cap als seus delegats a Madrid. De moment, les coses van així i no podem remar sempre contracorrent, o sigui que més val entendre-ho bé.
Com més complicitats puguem teixir amb els espanyols més ens aproparem a la independència"
Però el nostre esforç diari s'ha vist recompensat en els darrers temps per una altra vessant, que potser és la més important de totes. Es tractaria del que en podem dir el rebot psicològic. Els gestos i les paraules de fermesa a Madrid són molt apreciats al nostre país, encara que rebotin contra un mur d'incomprensió per part del poder espanyol -de fet, com més elevat i insensible és aquest mur, més s'aprecien. Les protestes per l'exclusió de la comissió de secrets oficials, l'exhibició de l'estelada o l'expulsió per parlar en català en són mostres palpables.
Si aconseguim exercir aquesta tasca amb serenor i sense cap traç de rancúnia o ressentiment, l'impacte és encara més gran. Perquè aleshores l'estampa de representants electes, tranquils i convençuts, castigats per una autoritat que no ens accepta ni ens tolera, arriba fins als darrers racons de la societat catalana. I si anem amb cura de distingir entre el poble espanyol, del tot respectable i amical, i el seu govern abusiu, aleshores podrem connectar fins i tot amb gent catalana que té fortes connexions espanyoles, i que no les vol abandonar, però que no suporta la visió d'uns poderosos que a l'hora de maltractar no distingeixen ni llengües ni condició social ni sentiments.
Encara que sembli paradoxal, com més complicitats puguem teixir amb els espanyols corrents més ens aproparem a la independència de Catalunya. No és una lliçó nova; ja ens ho va ensenyar Gandhi (amb els britànics) o Mandela i Martin Luther King (amb els blancs). Si aprenem a distingir entre les injustícies del poder i el cor de la gent, estarem molt més a prop de l'èxit.