Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 19 de de maig del 2014 | 17:07
Opinió
Oriol Illa
Politòleg

Pasqual Maragall i ERC

El President Maragall va assistir a l'acte electoral d'ERC del passat diumenge 19 de maig. I molts dels que, fins aleshores, no s'havien mostrat molt preocupats de com estava, ni què feia, ni sabien com eren els seus àpats en la més estricta intimitat familiar, van clamar al cel.

Es van erigir com inquisidors d'allò que convenia fer o no fer per part de l'expresident. De com s'havia de gestionar la seva malaltia per part de la seva dona, la Diana Garrigosa, i del seu germà, l'Ernest Maragall. Ambdós majors d'edat i amb suficient autoritat moral, personal i familiar per decidir --si és que no ho va fer el propi Pasqual-- què havia de fer aquell matí del 19 de maig.

Molts dels que van criticar aquest gest, sinó la majoria, ignoren absolutament quina és la realitat quotidiana, fraternal i afectiva del seu cercle familiar. Però van clamar al cel i van exhibir un enuig incomprensible. Com podia ser aquella immoralitat? I les xarxes van bullir sobre si era o no era ètic fer assistir Pasqual Maragall a un acte polític. Em va sobtar l'enorme capacitat d'algunes persones en erigir-se jutges sobre un cas particular i enormement delicat. Les xarxes fan d'altaveu d'allò què, no fa gaires anys, consideràvem poca-soltades. Avui, aquestes poca-soltades, tenen una transcendència que va més enllà del desitjable i ens obliguen a dir si hi estem d'acord o no amb la dita poca-soltada.
Una societat madura, avançada i democràtica no hauria de tractar les persones que tenen alguna malaltia greu com a iguals?"
Com si només ens haguéssim de pronunciar sobre banalitats, superficialitats o debats generats per aprenents de bruixot que només han demostrat ser polemistes sobre desgràcies alienes. No m'afegiré a cap bàndol per dir si és correcte o no ho és el fet que Pasqual Maragall assisteixi a un acte polític. Del que sí vull opinar és de com se l'ha tractat a ell i a la seva família. Del menyspreu i de la poca consideració cap a una realitat, la seva, que el 99% dels que escrivim sobre aquest afer desconeixem. Una societat que es creu madura, avançada i democràtica, no hauria de tractar les persones que tenen alguna malaltia greu que els limita la seva capacitat d'autonomia intel·lectual o física, com a persones iguals a un mateix?

Un país que es creu avançat, mostra respecte cap a les decisions dels altres i no jutja, ni molt menys censura, la capacitat de qualsevol individu a expressar-se i a aspirar a la dignitat d'esdevenir individu com la resta d'individus. Amb quina mena d'autoritat opinen alguns d'aquells que es creuen "sans", sobre aquells altres --ai las!-- que no són considerats com a sans? I quina és la línia que separa l'autoritat per opinar sobre uns i sobre els altres?

Sí, l'opinió és lliure, però no ho és l'atribució de jutjar sobre el bé i el mal. Ni tampoc la sobreria de pensar que som cridats a arbitrar sobre el destí o la llibertat dels altres, per molt febles o incapacitats que pensem que estan. Malauradament, l'opció partidista ens fa oblidar què, darrera la política, hi ha persones a les que hem de respectar. Al marge de les nostres dèries. Respecte. Rivalitat i combat entre idees oposades. Respecte i tolerància cap a les persones que les defensen.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat