Malgrat que la influència del futbol a la nostra societat arriba a ser aclaparadora, és una mena de reduccionisme atribuir aquesta importància al mateix joc, i obviar els altres aspectes que hi tenen a veure. Un reduccionisme que pretén precisament inhabilitar el futbol com a símbol i alhora criticar-ne la força simbòlica.

I tanmateix forma part de la naturalesa de qualsevol símbol social que el seu poder de referencialitat actuï més enllà del que són les característiques de l'objecte, la cosa o la persona que exerceix de símbol. Per això és un símbol, perquè exerceix una força de representació que aglutina al seu voltant un col·lectiu social, de dimensions més o menys grans. Una representació que, en la mesura que sigui capaç d'incloure una certa diversitat d'interpretacions, també farà possible la pluralitat d'adhesions.
Onze persones jugant a futbol representen de vegades tot un país, quan la victòria recull la voluntat de molts"
Així doncs, la capacitat de representació que assoleix un símbol no depèn de la força de l'objecte representatiu (de la cosa, la persona o institució), sinó que emana sobretot del col·lectiu que és representat. Una institució molt representativa ho és perquè al darrera pot tenir moltes persones, o un conjunt de persones de prestigi, o una llarga tradició, etc. El futbol no és pas diferent. Al darrera d'un club de futbol que s'erigeix en símbol hi ha un col·lectiu social. Que un club de futbol adquireixi prestigi i força simbòlica depèn de la manera com aquest col·lectiu ha anat omplint-lo de contingut. De vegades a base de molta feina desinteressada, de molts esforços, de moltes lluites per sobreviure a situacions adverses. I també a base de sumar interessos, inversions, relacions socials, etc.

Però com deia Simmel, la representació per definició l'exerceixen uns pocs, un nombre limitat de persones que han estat escollides. Onze persones jugant a futbol representen de vegades tot un país, com ho pot fer també un sol home quan es posa com a repte una victòria que recull la voluntat de molts. El futbol té una gran capacitat simbòlica perquè ell mateix té una finalitat simbòlica. No en va s'ha dit que el futbol és una eina del procés civilitzatori pel qual hem abandonat progressivament la violència física (alguns menys) i hem vehiculat el conflicte a través de lluites simbòliques i pel poder de representació. Per això una de les armes més utilitzades avui en el combat polític (i què no és polític?) és la de combatre contra la capacitat simbòlica de l'adversari, a base de xiulades o a base de negar valor als seus símbols de representació col·lectiva.

Com tot en aquesta vida, no hi ha res absolutament cert. Hi ha gent que no gaudeix mirant un partit de futbol, ni se sent cofoi quan l'equip de casa ha guanyat una copa. I fins i tot pot ser que no sigui prou conscient que indirectament també s'acaba beneficiant d'un cert estat de felicitat col•lectiva momentani, o del capital social acumulat al voltant de clubs que es van crear fa molts anys. Però per al conjut dels humans, avui el futbol concentra d'una manera gairebé màgica la canalització de l'esperit col·lectiu, des del gregarisme més primari al projecte cívic d'una república de ciutadans compromesos en un projecte comú.