Tot el que passa és el resultat d'un seguit de condicions. Sovint, tantes que no som capaços de referir-nos-hi sense fer mà del concepte d'atzar. Però que tot el que passa al món sigui producte de la multicausalitat, i que això ens el faci d'impossible predicció, no ens ha d'amagar que tot segueix un ordre. Les coses no es donen sense certes condicions necessàries perquè passin. Les coses no es donen fins que certes condicions necessàries són suficients per a què passin. Per això, a l'hora d'analitzar qualsevol fenomen social és bo desgranar el reguitzell d'ingredients que es van sumant, tot i que el bull -per utilitzar una metàfora culinària- no arranqui. Sense elles la recepta no funciona. Només amb elles, potser tampoc.
Em porta aquesta reflexió la lectura de l'interessant article aparegut al diari Ara on el professor Carles Boix ens avisa de les dificultats perquè es consolidin les democràcies als països àrabs que tot just semblen tenir a tocar. Com ens recorda aquest politòleg, sense unes determinades condicions econòmiques, sense un mercat més o menys desenvolupat, el sistema social no acostuma a estar prou preparat per resistir les exigències que requereix una democràcia. Altres autors precedents ja havien constatat la necessitat de les classes mitjanes per a la consolidació del capitalisme sobre el què, al menys fins ara, s'arrelen els règims liberaldemocràtics. Si s'acompleix el vaticini del Dr. Boix, els països àrabs hauran fet un pas necessari, i de gegant, cap a la llibertat però no suficient. Pot ser que el detonant hagi esclatat abans de tenir tota la pólvora llesta.
Amb aquest mateix esquema ens podem preguntar en quin moment de la travessa cap a la sobirania plena es troba el nostre país. A diferència dels països musulmans aquí sembla que portem uns anys sumant-hi condicions necessàries sense haver arribat encara al punt en el que els esdeveniments es fan imparables, la gota que vessa el got. Les enquestes elaborades per la Fundació Carulla i la Càtedra ESADE de lideratge ens quantifiquen les evidències que en l'àmbit col·loquial ja fa temps que maneguem: l'increment exponencial, en la darrera dècada, del suport a la independència. Fins i tot les dades aportades poden fer pensar que el quadre que alguns analistes, davant de la manca de dades comparatives clares, ens atrevim a dibuixar d'una societat catalana actual dividida en tres terços equilibrats (un 33% de catalans que votarien per la independència, un 33% que hi votarien en contra i un 33% que encara no ho té clar) està superat. (Javier Elzo, coautor de l'estudi, parlava d'un 45% a favor.)
El Tribunal Constitucional, la catalanofòbia útil a l'arena política espanyola, el dèficit fiscal..., en definitiva, la manca d'encaix permanent han anat sumant condicions necessàries que ens apropen dia a dia cap a un canvi profund. Què farà que totes aquestes condicions esdevinguin finament suficients? Potser aquí també el canvi està a tocar, però encara és invisible. Potser, i a diferència dels països àrabs si el professor Boix l'encerta, el problema no estigui ja en les condicions necessàries pel canvi. Però la condició que les faci suficients encara està per arribar.
