Qui no arrisca no pisca. Aquesta és l'expressió que em ve al cap quan penso en totes les crítiques que ja ha rebut la iniciativa de la monja Teresa Forcades i el professor Arcadi Oliveres.
Assumien un risc important: anunciar-ho en el programa més "alternatiu" de la televisió pública, sense tenir acords formals amb les organitzacions oficialment progressistes. I ha passat el que era d'esperar. Que molts dels que proclamen que cal un canvi s'han exclamat: un canvi, sí, però només si jo sóc un dels que agafen la pancarta. El mateix ha passat molts anys en el moviment sobiranista, i ara una mica menys (una mica) gràcies a l'empenta social, majoritària, del fenomen que l'empeny més enllà de lideratges sobrevinguts.
Algunes de les crítiques, però, també han arribat des del moviment sobiranista. Alguns han dit que "ara no toca", que més aviat divideix, o que pot emboirar l'objectiu de l'estat propi. No hi estic gens d'acord. Com el seu nom indica, la iniciativa dóna per descomptat un procés constituent, és a dir, un procés de constitució d'un nou ordre que, en clau catalana, difícilment es pot interpretar sense l'estat propi. Crec que assumir-ho i tirar endavant és un èxit total de la normalització de l'objectiu sobiranista pel qual, els que estem a favor de l'estat propi, ens hauríem de felicitar.
Crec també que lluny de dividir, el que pot portar -si la iniciativa acaba tenint èxit- és nova gent cap el procés d'independència, motivada més per la transformació social que per l'estelada. És a dir, pot aconseguir el que no va ser possible a l'acampada de la plaça Catalunya: un 15 M catalanocentrat. És ben sabut que el moviment sobiranista va tenir força problemes per ni tan sols aconseguir fer la connexió, no tan evident per certa gent, entre els problemes fonamentals per a una transformació social a Catalunya i tenir-hi un estat en contra.
Naturalment, la independència no té perquè implicar un model ideològic, però tampoc és cert que no es pugui desitjar des d'uns determinats plantejaments ideològics. (Ho vaig escriure a l'ARA, 08/11/12.) El que cal és anar sumant projectes diferents que necessiten un nou marc institucional, només per començar a ser plantejats com a possibles. No està de més recordar que un dels factors d'èxit de les darreres independències d'Europa fou precisament la transversalitat d'uns moviments o fronts que no van ser fagocitats per una única força política o plantejament ideològic, sinó que van saber mantenir els matisos amb un objectiu comú: la llibertat per plantejar-se serenament quin model de societat volem construir, sense els límits mentals i reals, d'un estat obsolet i antidemocràtic. Talment com s'han atrevit a fer l'Oliveres i la Forcades.
