Segona simetria: els temes de debat (i la cultura política) Els debats sobre la independència d'Escòcia mai s'han ocupat, ni tan sols tangencialment, de l'estatus nacional d'Escòcia. Està fora de tota discussió: Escòcia és una de les nacions que conformen el Regne Unit. Dit amb altres paraules, l'afirmació que Escòcia, Gal·les i Anglaterra són nacions diferents no atempta contra la unitat britànica. D'aquesta manera, els principals arguments i debats entre unionistes i independentistes s'han pogut centrar en qüestions no conceptuals sinó ben pràctiques com reflecteix el famós llibre blanc (Your Scotland, Your Voice) elaborat pel govern de l'SNP, full de ruta cap a la independència.

A Catalunya, la situació és totalment "simètrica". Discutir sobre si Catalunya és o no és una nació ha estat el centre de bona part del debat. És clar que aquí la unitat d'Espanya implica, com el Tribunal Constitucional s'ha encarregat de recordar-nos solemnement en vàries ocasions, la negació de l'existència de qualsevol nació que no sigui l'espanyola. Parlar de "temes que interessen a la gent", doncs, en aquest cas requereix un esforç més gran.
Catalunya i Escòcia estan tan a prop o tan lluny com els dos mons separats pel mirall que Alícia travessa en l'obra de Carroll"
Tercera simetria: el marc (i la voluntat política) El referèndum sobre la devolution a Escòcia, celebrat l'any 1997, no va ser constitucional. Bé, seria més precís dir que va ser aconstitucional. Com és sabut, al Regne Unit no hi ha constitució i, per tant, els referèndums de devolution i el vinculat als acord de pau d'Irlanda del Nord van ser fruit exclusivament de la voluntat política. És a dir, de la decisió del parlament de Westminster a través del govern. L'opció més votada seria la guanyadora. I el resultat seria vinculant pel govern de Tony Blair. No calia res més. Val la pena recordar, a més, que, en el cas gal·lès, els partidaris de la devolution van guanyar per un estret 0,3%! No va caldre cap constitució per avaluar el resultat. Ningú va posar ni una ombra de dubte sobre la seva legitimitat.

A Catalunya, la constitució espanyola nega la possibilitat de fer cap referèndum. La voluntat política per tractar aquestes qüestions ha perdut tota raó de ser des que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut va corregir el que el Parlament, les Corts Generals i el poble català havien refrendat. La constitució deixava així de ser l'expressió d'una voluntat política concreta que una altra voluntat política podia reinterpretar i fer evolucionar d'acord amb el que creguessin convenient les majores parlamentàries, expressió de la voluntat popular. La Constitució es convertia en un nou llibre sagrat, aliè a la voluntat de governs, parlaments i ciutadans.

Definitivament, Catalunya i Escòcia estan tan a prop o tan lluny com els dos mons separats pel mirall que Alícia travessa en l'obra de Lewis Carroll.