desfer com si res perquè no té majoria absoluta i s'ha de presentar com un executiu pactista– intenta estendre les mans a l'independentisme perquè deixi la seva suposada unilateralitat. Maquillatge, cosmètica per emmascarar el despotisme.


Pel govern de Mariano Rajoy, l'independentisme i el Govern de la Generalitat són els qui van a la seva, mentre que Madrid busca dialogar. A l'Espanya contemporània ja ens hem avesat que les veritats interessades formen part indissociable de la negociació política. A l'hora, i pensant-ho críticament, hem de ser conscients que el famós Procés ha patit des del primer moment un problema de relat: quan l'independentisme ha deixat els moviments socials i, definitivament ha passat a la política, ha patit problemes per mostrar imatge d'unitat en més d'una ocasió. De fet, la bona feina que l'ANC i Omnium van fer des del començament, a l'arena política s'ha desdibuixat pel tactisme dels partits dins del Parlament.

 

Sabedors que a la galàxia independentista el batec d'ales d'una papallona pot desencadenar un tornado, Madrid intenta canviar el frame dominant. Desgraciadament per ells, però, la bilis amb què han pres múltiples decisions prèvies a la mediatitzada Operació Diàleg invalida qualsevol gir retòric. Però, a la política contemporània tot s'hi val –potser, per això la "postveritat" és la paraula de moda– a canvi d'esgarrapar uns quants vots, siguin en les votacions d'una cambra parlamentària, un referèndum o a unes eleccions. Llàstima, perquè els viratges que fa el Partit Popular acaben posant de manifest (encara més) la seva incoherència (incomprensió?) permanent quan li toca discutir la carpeta catalana, i de retruc erosiona una mica més la legitimitat d'una classe política que només es mou per interessos a curt termini.

 

Que no van tenir la mà estesa els governs Maragall, Montilla i Mas? La petició d'una reforma en profunditat del desgastat Estat de les Autonomies va ser una de les reivindicacions històriques de l'autonomisme catalanista. La resposta: una sentència del TC laminant l'Estatut de 2006 i una plantada quan Artur Mas va voler negociar un pacte fiscal el setembre de 2012. "No hi ha recorregut", li va dir llavors Rajoy. Per tant, la capacitat de diàleg del Govern espanyol es modula segons la força que tenen desplegada a la Carrera de San Jerónimo. Una mica, com el diàleg que oferien els antics emperadors romans a les maldites tribus bàrbares, en funció de si hi havia més o menys estabilitat política a Roma o Ravenna. L'Operació Diàleg és una farsa que només té sentit tenyida de tactisme i en un context polític que no supera els tics imperialistes.

 

 

s'ha de presentar com un executiu pactista– intenta estendre les mans a l'independentisme perquè deixi la seva suposada unilateralitat. Maquillatge, cosmètica per emmascarar el despotisme.