per molt que alguns van arribar al Congrés amb l'esperança de fer foc nou i portar aire fresc a un sistema que està clarament castigat per l'opinió pública.

Abstenció tàctica, totalment acrítica, perquè al final el líder del PP ha fet un gol per l'esquadra a la gestora socialista i els seus fidels conspiradors formant un executiu tant o més conservador que el d'abans"

La més vella política, la que Rodríguez Ibarra va emparaular quan es ventava que la socialdemocràcia estava assentada sobre la democràcia representativa, i que la utopia de la democràcia participativa era només això, una utopia. Uns manen, uns prenen les decisions (pocs) i molts d'altres voten cada quatre anys. Això al carrer, i dins dels partits centralisme democràtic i disciplina de vot. La que va trencar el PSC, potser en un acte d'heroisme per no quedar en evidència –com la resta dels seus germans socialistes– quan Mariano Rajoy va ensenyar les cartes i va revelar el nou govern. Abstenció tàctica, totalment acrítica, perquè al final el líder del PP ha fet un gol per l'escaire a la gestora socialista i els seus fidels conspiradors formant un executiu tant o més conservador que el d'abans.

És la manera com es paga la traïció en aquest país, la del socialisme amb el seus votants. La del socialisme amb la seva essència històrica, definitivament perduda quan Felipe González –l'expresident que va finalitzar la maldita transició– decideix pontificar des de dalt d'un iot. Potser, els socialistes abatuts, que amb l'abstenció volien redimir els pecats comesos contra la pàtria (també dita establishment), tindran molta més feina a refer-se de la derrota que aquelles dues legions maleïdes que, després de Cannes (216aC), el senat romà va enviar a un exili gairebé definitiu, fins que un nou líder, Escipió l'Africà, les va recuperar per lliurar la batalla definitiva contra Aníbal.

Mentre el PSOE intenta trobar la sortida al seu laberint, el PP manté la columna vertebral d'un govern (la vicepresidenta, i els seus ministres econòmics) que continua enrocat amb la judicialització del Procés i la necessitat de demostrar urbi et orbi que entre els socis europeus és l'alumne més avantatjat. No canvia massa res, més enllà de l'anècdota: a Soraya l'aparten del focus mediàtic perquè encara sigui més punyent amb els catalans i, a més a més, li surt competència amb l'encimbellament de Cospedal al ministeri de Defensa.

Xavier Ginesta. Periodista i professor del Departament de Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya