Sempre amb l'objectiu d'eludir propostes polítiques més concretes que concerneixen a la configuració institucional de Catalunya. O, fins i tot, com una formulació abstracta, sense correspondència en els debats que afecten a la nostra realitat nacional. També, massa sovint, s'oblida el contingut semàntic implícit del dret a decidir, és a dir, si del que parlem és que Catalunya té dret a decidir, estem dient -al mateix temps- que aspirem a ser un subjecte polític amb capacitat per decidir per nosaltres mateixos el nostre futur, en altres paraules, que tal proposició porta intrínseca una consideració nacional, amb tot el que aquesta implica. Però l'actualitat política més recent, motivada principalment pel fracàs del procés estatutari i la crisi econòmica, ens ofereix l'oportunitat d'escatir-ne les possibilitats pràctiques davant els reptes més peremptoris als que s'afronta el nostre país. La proposta de pacte fiscal va en aquesta línia i ens ofereix la possibilitat de decidir ser sobirans en matèria fiscal.

Tanmateix, el debat sobre la sobirania fiscal de Catalunya ha esdevingut confús, marcat per una línia argumental que posa més èmfasi en la impossibilitat que en la conveniència, sent aquest si un subterfugi d'aquells partits "d'obediència estatal" a fi de justificar una posició certament difícil. Mirarem d'esclarir algunes de les objeccions que s'han esgrimit sobre la viabilitat del pacte fiscal:

- Econòmiques: la pregunta que es formula és si és viable l'estat des d'un punt de vista econòmic amb una proposta fiscal com la catalana, i més en un moment en què es posa en dubte el volum de despesa de les autonomies. Però la realitat que ens ha deparat la crisi econòmica ens demostra que el sistema "solidari" actual ha fallit per la seva ineficiència. Primer, per la dependència que ha generat en comunitats amb menys activitat econòmica, acostumades a viure de transferències d'altres comunitats; segon, perquè, en bona part, la solidaritat ha estat una pantalla per encobrir una idea d'estat centralitzat que s'ha dedicat a invertir quantitats ingents de recursos en un model d'infraestructures radial, no amb criteris de productivitat com denuncia Germà Bel (Espanya, capital Paris), sinó amb l'única finalitat de centralitzar el poder; i tercer, perquè ha suposat un fre a les comunitats de l'estat amb més iniciativa. La sobirania fiscal de Catalunya aportaria competitivitat a l'economia del conjunt de l'estat, i no a l'inrevés.

- Jurídiques: la inconstitucionalitat de la proposta de pacte fiscal s'addueix insistentment per tal de desvirtualitzar-la. És recurrent, l'argument que el concert econòmic basc i el conveni navarrès tenen recolzament constitucional –derivat del reconeixement dels drets històrics a la Disposició Addicional Primera- i que aquest fer impossibilitaria una solució semblant per a Catalunya, que no els té reconeguts. Tal com afirma Francesc Homs (Dret a Decidir) ni el concert ni el conveni figuren a la constitució i cita expressament la Sentència del Tribunal Constitucional (STC de 18 de desembre de 1984) per la què es dictamina que dels drets històrics no se'n deriva cap competència específica. Homs posa èmfasi en l'oportunisme polític del concert i el conveni; fruit d'un pacte i d'una situació política específica plantejada a posteriori de l'aprovació de la Constitució que no d'un recolzament legal explícit en el mateix text. Una altra línia argumental en contra de la constitucionalitat se centra en què la STC sobre l'Estatut estableix la superioritat de la LOFCA sobre la legislació autonòmica, incloent-hi l'Estatut, en matèria de finançament. Precisament, per aquest motiu, la proposta de pacte fiscal passa, en primer lloc, per la reforma de la LOFCA. Una altra cosa, fet que en parlarem més avall, és el suport polític necessari per portar-ho a terme.

- Ideològiques: L'asimetria competencial que suposa la sobirania fiscal ha estat sovint considerada incompatible amb el principi d'igualtat que inspira el nostre sistema democràtic. Només observant la configuració constitucional, amb molts elements asimètrics, o el concert de què disposen bascos i navarresos veiem que, si aquesta afirmació fos correcta, ja s'hauria produït una ruptura del principi d'igualtat. Tanmateix, molta literatura moderna en pensament polític ens han demostrat que asimetria i igualtat són perfectament compatibles en qualsevol societat democràtica. Citar només Jeremy Webber, per la seva claredat, que incideix en què l'asimetria competencial té més a veure en on es prenen les decisions que en el contingut d'aquestes. És a dir, que els catalans exercim la competència en recaptació d'impostos directament, no vol dir que castellans, andalusos, aragonesos... tinguin menys poder competencial, sinó que l'exerceixen de forma compartida en una instància diferent, l'estat.

És recurrent també, per oposar-se al pacte fiscal, citar la voluntat d'igualar les prestacions de tots els ciutadans de l'estat, com si fossin termes excloents. Una cosa és tenir la capacitat de gestionar els propis impostos per fer front a un espoli estructural; i una altra, que els catalans decidim ser més o menys solidaris amb la resta de l'estat.

- Polítiques: Segurament, tenir el suport polític suficient és el principal escull del pacte fiscal. Però aquest cop, a diferència d'altres reivindicacions nacionals portades a Madrid, dependrà més de què siguem capaços de traslladar l'ampli suport social en unitat política del que passi a la resta de l'estat. El posicionament final de PSC i PP pot ser la clau de volta. Vetaran una reclamació que té el suport de bona part del seu electorat tradicional? Una altre punt de possible discordança és la consideració per una part del sobiranisme que el pacte fiscal no deixa de ser un reedició del peix al cove, que el que toca ara és la independència. Tanmateix, radicalitzar el conjunt del catalanisme quan la consciència nacional no s'ha està estès majoritàriament comporta un gran perill: la pèrdua de l'hegemonia del catalanisme i que es generi la percepció que, com a moviment polític, es separa dels interessos de les persones, que perd pragmatisme i, per tant, atractiu polític. Entenc, per tant, que des del sobiranisme és plausible defensar el pacte fiscal com un estadi intermedi, que acreixi la influència política del catalanisme i que limiti els programes espanyols de construcció nacional (llegeixi's al mateix temps de destrucció nacional catalana).