Em costa d'entendre com un personatge com ell fos capaç de fer una conferència on manifestés que "podria ser un bon primer secretari del partit" i que ho fonamentés "per molts motius": experiència política, capacitat d'anàlisi, de treball en equip i de comunicació, tarannà obert i integrador, capacitat de sumar i de relligar sensibilitats i dedicació exclusiva al partit.
Penso de debò que, de totes aquestes prerrogatives que es creu investit, segurament la que més li escau és la darrera. Les altres són molt i molt discutibles.
Sí, parlo, naturalment, de Miquel Iceta, el qual, el proppassat 24 de novembre, a la seu del PSC, i davant una concurrència –massa– important dels prohoms del seu partit (fins no fa pas gaire temps, això del "seu" era bastant evident) va tenir la gosadia d'oferir-se per a liderar-lo i reconduir-lo per tal de poder-lo fer sortir menys malparat d'aquesta travessia del desert per on passen els socialistes catalans.
Voldria, als vells amics socialistes, refrescar-los la memòria. (Encara que, per certes reaccions que ha merescut el seu oferiment, alguns la tenen bastant fresca, sobretot aquells que també es proposen per a liderar la remuntada.)
Iceta es veu en cor de liderar aquesta nova etapa del PSC i de convertir-se en l'element integrador de les diverses candidatures. Serà possible tanta gosadia!
Sense anar més lluny, ¿recorden, vostès, qui manipulava els fils darrere el vestidor en el cèlebre Congrés de Sitges on foren arraconats Raimon Obiols i els homes més propers a Reventós i foren posats a primera línea José Montilla i els seus "capitans"? I, quan en Pasqual Maragall, promogut al càrrec no del tot merescut de president de la Generalitat, fou rellevat per díscol al no voler-se doblegar a les exigències dels homes forts del seu partit, ¿sabeu que hi havia al darrere, a més de Montilla i Zaragoza? Doncs, una vegada més, Miquel Iceta, amb el seu posat d'home bonhomiós, que, tot parlant de consens, va jugant les seves cartes, adjudicant-se el paper de peça clau entre les diverses ànimes del seu partit.
Una vegada més, doncs, Miquel Iceta, malgrat admetre: "Sóc conscient que sóc coresponsable d'errors i mancances que hem comès al llarg dels temps", es veu en cor de liderar aquesta nova etapa del PSC i de convertir-se en l'element integrador de les diverses candidatures. Serà possible tanta gosadia!
Sembla, però, que ja li han vist el llautó i que els altres protagonistes no estan disposats a combregar amb rodes de molí. El Pepe Navarro ha respost: "el PSC no necessita que ningú vetlli per ell des de les altures". Tampoc Joan Ignasi Elena i Àngel Ros no s'avenen a aquestes propostes d'unitat que els ofereix Iceta. I fan molt bé. N'estic segur que –per fi– saben molt bé de quin peu calça el omnipresent –fins ara– manipulador de les files del PSC. (Malgrat tot, cal admetre que aquests darrers ho tenen més pelut, perquè són de comarques.)
Trobo molt encertat, doncs, que, després d'agrair-li el seu desinteressat oferiment, els homes del PSC deixin de banda, d'una vegada per tots, el nom de Miquel Iceta. Tant ells com molts altres, com el mateix país –el nostre, naturalment (que no puc assegurar que sigui el seu)– en sortirem beneficiats. No en tinc cap mena de dubte. I no m'estranyaria gens ni mica que li passés una cosa semblant, a les Espanyes, a la inefable Carme Chacón.
