Ja ho deia Wittgenstein a De la certesa, que el saber es fonamenta en el reconeixement. Hem arribat al punt, doncs, que el sistema polític ja no funciona, perquè ningú no s'hi reconeix. Per un motiu o per un altre. La crisi de les coses palpables (la del plat a taula, però també la del nivell de benestar que consideràvem normal) ho ha accelerat tot, esclar. I ja és bo que es posin en crisi certes coses, quan aquestes no funcionen. Com digué Wittgenstein respecte del dubte, però, si es posa tot en crisi, llavors és com si no hi hagués crisi, perquè no hi ha res a fer (si tot és dubte, no hi ha certesa possible, deia Wittgenstein). I això podria ser bonic, poètic i fins i tot èpic: capgirar-ho tot i sentir com l'aire fred de les nits ens toca la cara.

Si tornem a l'estat de coses concretes, és evident que dels resultats d'aquestes passades eleccions n'ha sorgit un gran fàstic contra les tares del sistema poc democràtic. Però no pas totes en el mateix sentit. Mentre estem entretinguts assenyalant la manca de democràcia (i ja està bé que s'assenyali), els resultats electorals han deixat damunt la taula una bona estesa d'exemples de política del fàstic justament en el sentit contrari. L'augment espectacular de vots cap a PxC i un PP de discurs en paral·lel queda com a testimoni d'una altra mena de malestar (que també es podria anomenar "indignació") contra cert estat de coses.
Ara ja tenim el problema a taula, ja no forma part de l'extraparlamentarisme ni d'aquella minoria controlada de regidors del PP
Ho comentava amb una senyora l'endemà mateix de les eleccions. "El meu marit ha votat PxC", m'explicava. Les raons del votant ja les podeu imaginar. Creu que ajuden als paquistanesos, per exemple, perquè obrin comerços sense haver de pagar impostos. Amb una maièutica d'estar per casa, li vaig demanar que es preguntés quin interès deuen tenir els nostres ajuntaments en afavorir el comerç dels paquistanesos en detriment del comerç dels autòctons. "No, és clar, no n'hi ha d'haver cap". Ja es veu que no és raonable. I jo reblava, "però que no hem vist vostè i jo com tancaven les botigues de tota la vida perquè els amos es jubilaven i ja ningú no sobrevivia a les grans superfícies?", "Que no li va molt bé a vostè de poder anar a comprar a les tantes del vespre quan s'ha quedat sense oli o sense sal perquè n'hi ha uns que sí que estan disposats a fer més hores que un rellotge amb la botiga oberta?". Davant l'evidència, però, la meva interlocutora aconseguia esgrimir nous arguments.

Quan un està convençut d'allò que li provoca el seu malestar, és capaç d'actuar amb tota la indignació que cal. Ja ho veieu. L'Anglada i l'Albiol han sabut copsar-lo i l'han alimentat a cor què vols perquè els mateixos electors confirmessin a través d'ells aquest malestar. Com aquell malalt que quan el metge li confirma que allò que té és tant greu com pensava, se sent reconfortat i gairebé feliç de saber que algú li reconeix el problema.

Doncs bé, ara ja tenim el problema a taula, ara ja no forma part de l'extraparlamentarisme ni d'aquella minoria controlada de regidors del PP. De la política del fàstic (i sobretot de les "solucions" que proposa, si és que es poden anomenar així) n'hauríem de poder riure, si no fos que ara mateix aquells que la prediquen tenen la governabilitat d'alguns pobles i ciutats a les seves mans. Precisament perquè aquest tipus de populisme polític, tant ben alimentat en moments de crisi econòmica, no és cap fenomen nou, ens hauria de preocupar i força. Aquest sí que és un cavall que quan es desboca costa de frenar. I de vegades va massa lluny, com s'ha demostrat al llarg de la història recent d'Europa.