La nació que jo us proposo va de Fraga a Maó i de Salzes a Guardamar. Així com d'altres poden fer altres propostes, molt respectables totes elles, aquells que ens sembla una sortida raonable i avantatjosa pels seus ciutadans i una manera de contribuir a fer un món millor, estem en el nostre dret de fer proposar els Països Catalans.
I també d'organitzar-nos amb persones de tota aquesta geografia per proposar-ho col·lectivament. I encara que ens ho demanin veus "amigues", no demanarem disculpes per organitzar-nos col·lectivament en el marc dels Països Catalans els que compartim els Països Catalans com a projecte.
Però des que vam començar a fer les consultes populars, amb el 10A de Barcelona marcant un punt d'inflexió, seguit per la gran manifestació de l'11S i, finalment, amb el dret a decidir fixat en un programa de Govern, la cosa ha agafat velocitats molt diferents.
O dit d'altra manera, abans la independència era una utopia compartida, ara per a uns territoris és ja programa de Govern i per a d'altres el camí sembla més llarg.
No pensar-nos com a nació completa, encara que sigui a ritmes diferents, seria com jugar amb ganes de perdre"
Arribats fins aquí, aquells que volem arribar als Països Catalans hem de parlar del com. Amb principis i objectius, sí, i amb els peus tocant a terra, també. I no s'hi val a despistar, com s'ha vingut fent fins ara: aplicar el mateix discurs en teoria, pedalant a diferents ritmes cada dia. No es tracta de veure'ns guapos davant el mirall, sinó de fer una proposta alliberadora per als ciutadans de tota la nació.
Obrim el debat amb tres possibles escenaris:
A. Catalunya amarra els matxos i esperem els valencians. Seria posar la reunificació per davant de la independència, encara que sigui d'una part. Sense dir-ho massa, és el que a la pràctica estan fent els bascos. Seria com negar el més que raonable #tenimpressa del Principat i posar el dret de veto a qui vagi més enrere.
B. Catalunya s'espavila i dels altres no en parlem. És el que sense dir-ho gaire, estant fent mols catalans. Em sembla una solució senzillament irresponsable i suïcida. Deixarem que assimilin parts senceres del nostre país pensant alegrement (irresponsablement) que això no afecta el Principat? Com es pot defensar la llibertat dels uns i el culturicidi dels altres?
C. Catalunya obre camí i cada territori planteja una opció pensada per a cada territori. Quan Catalunya acceleri el pas no és del tot impensable que s'hi afegeixin les Illes. Però més difícil serà que ho faci el País Valencià. Potser és el moment d'iniciar una proposta pròpia: País Valencià, nou Estat d'Europa, com ja ha fet l'amic Agustí Cerdà amb la voluntària reunificació en segona fase.
La base legitimadora del nostre procés d'alliberament no és altra que la voluntat popular expressada a les urnes i, per tant, la resposta al dilema plantejat no pot passar sinó pel màxim respecte pel que decideixin (decidim) els ciutadans de cadascun dels territoris. Però no pensar-nos com a nació completa, encara que sigui a ritmes diferents, seria com jugar amb ganes de perdre, ara que la partida es posa interessant.
Una cosa em sembla cara: a tots els que diem Països Catalans sí ara ens toca dir Països Catalans com. El debat està servit.
