Estem davant la necessitat de repensar a fons com s'esdevé la participació política de la ciutadania en la societat que està sorgint com a resultat de les grans transformacions dels darrers anys i que en els propers temps seran encara més radicals. I és que fa massa temps ja que els partits polítics han deixat de ser la principal via de participació política de la gent i tenen dificultats creixents per a representar els interessos de societats cada volta més complexes i contradictòries. I no tinc la impressió que els autodenominats "nous" partits estiguin suposant a la pràctica una veritable renovació en la manera de fer política. Al contrari, algunes de les mancances i febleses dels "vells" semblen agreujar-se més amb els nous.

Faríem molt be de promoure un forma de participació política més d'acord amb els temps que ens toca viure: més de causes vives que  no de cases comunes, més d'anar a buscar  la gent que no pas esperar que la gent vingui, més de debat sobre idees que no pas de consignes i argumentaris"

Es probable, d'entrada, que convinguem que els partits que necessitem han d'acceptar amb mota naturalitat que la participació política fa temps que ha deixat de ser un patrimoni exclusiu; que la gent s'implica políticament des d'altres plataformes i amb nivells d'intensitat molt diferent. Des de les organitzacions no governamentals fins a  les plataformes a la xarxa de peticions, passant per moviments socials vinculats a causes molt concretes i entitats, durant els darrers 20 anys, la gent activa i compromesa ha trobat fora dels partits una densa oferta cívica  per a vincular-se a  les causes que més i millor els han activat, motivat, interpretat o afectat. I a més, aquests espais cívics han sabut oferir millor que els partits una forma de militància més d'acord amb les preferències de la gent: flexible, càlida, tangible, personalitzada, no vinculada a la lluita pel poder i fora del circuit electoral i sense els formalismes, la retòrica i les cerimònies anquilosades dels partits. No és nou, és clar. La societat civil, especialment en el nostre país, ha tingut un paper rellevant en la vida col·lectiva: ha articulat i cohesionat la societat. La renovació del teixit social ha estat molt intensa i les transformacions demogràfiques, tecnologies i culturals de les dues darreres dècades, juntament amb l'esclat de la Gran Recessió, ens han dut a una primavera de la societat civil, que a Catalunya ha liderat el procés sobiranista. I es que allò que hem viscut a Catalunya, protagonitzat per aquesta societat civil,  ha estat una veritable revolució tranquil·la que ha capgirat les aspiracions nacionals d'una part molt significativa del país: de l'autonomisme al sobiranisme.


En aquest escenari, els partits, nous i vells, podem caure en la vella temptació del dirigisme i l'afany de  control de la societat civil. La retòrica, per exemple, que emplaça als nous moviments socials a empeltar-se en les antigues estructures dels vells partits comunistes per a construir un nou subjecte polític no es gens nova : aquesta ha estat la tradició de l'esquerra autoritari durant tot el segle XX. En la seva concepció, gens plural de la societat, el teixit social, autònom i independent,  és vist com un contrapoder que s'ha de neutralitzar si és advers en els seus valors i concepcions de model de societat o controlar si comparteix causa.


Defensar aferrissadament la independència de la societat civil  i el seu sentit crític enfront dels poders polítics ha de formar part de la regeneració democràtica que el país necessita.


I els partits, alhora, faríem molt be de promoure un forma de participació política més d'acord amb els temps que ens toca viure: més de causes vives que  no de cases comunes, més d'anar a buscar  la gent que no pas esperar que la gent vingui, més de debat sobre idees que no pas de consignes i argumentaris , més de formació i lectura que no pas de cerimònies al voltant dels monòlegs dels líders, més d'obertura de ment que no pas de secta. I tot plegat al servei de la idea de representació de la gent en societats obertes i diverses que conviden a promoure el pluralisme polític i la cultura del diàleg i l'acord en defensa del be comú.

 

Carles Campuzano, portaveu adjunt de DL