Diu Duran i Lleida que no vol entrar a valorar les paraules del president Jordi Pujol d'aquesta setmana passada, en la que s'ha declarat sense arguments per no defensar la independència de Catalunya com a darrera via per salvar el futur i la dignitat de la nació i dels catalans.
Però, amb la subtilesa que caracteritza Duran cada vegada que diu que d'una cosa no en vol parlar, ja ha deixat anar, primer, que ell és un polític en actiu –i no un jubilat com Pujol, s'entén-, que ell ha de tocar de peus a terra –i no com Pujol, que és un bufanúvols, s'entén- i que no pot donar suport a projectes irrealitzables –i no, es pot deduir, com l'Espanya autonòmica de la que viu o el confederalisme que té als estatuts del seu partit i que mai s'ha ocupat de defensar. Per no entrar a dir res, déu-n'hi-do tot el que s'ha pogut entendre!
Certament, l'avenç rapídíssim de l'independentisme i que està fent tombar murs que fins fa quatre dies semblaven infranquejables, comença a crear els seus mecanismes reactius. D'una banda, les defenses intel·lectuals dels qui, contra tota evidència, neguen la realitat: vegeu l'article de Valentí Puig a La Vanguardia (27 de març de 2011) titulat "Ciclo soberanista menguante". Si ara estem en fase minvant... us imagineu quan arribem a lluna plena? D'altra banda, hi ha la suposada estesa de ponts –aeris- entre Madrid i Barcelona, formada per representants dels poders fàctics que tenen interessos en la continuïtat de la subordinació catalana a Espanya.
Més que enfadar-s'hi, potser cal apuntar bé els noms de les empreses implicades i tenir consciència de quins interessos defensen i si ens convé tenir-hi tractes. Naturalment, també hi ha el desembarcament de catalans a Madrid: Rosell, Fainé, Chacón... És clar que hi han pogut arribar prèvia negació, com Sant Pere, dels seus interessos catalans, però que per als que pensen que ser català és una cosa de sang o d'hospital de naixement, ja en tenen prou per fer creure que han plantat la senyera a la Plaza de Colón a Madrid.
Tanmateix, i tot plegat, res de comparable amb la força que fa caure aquests murs que pensàvem insuperables. Com va caure el tan militarment ben protegit Mur de Berlín, o com han caigut els altíssims murs japonesos que havien que parar tsunamis, els nostres, quan arribi l'hora, es desfaran com un bolado. Fa uns mesos demanava al president Pujol en un articlet que, si no creia possible la independència, com a mínim, no obstaculitzés el camí dels que hi treballàvem.
Afortunadament, Pujol no m'ha fet cas a mi, sinó que ha observat els fets amb el seu realisme i pragmatisme habituals, ha tocat de peus a terra, ha fet servir la seva llarga i sòlida experiència política de relació amb els espanyols, ha recordat la seva principal lleialtat... i ha anat a votar Sí a la independència a la consulta sobiranista del 10A. Tot un tsunami contra els vells murs de la dependència.
