El comentari de l'ex-president extremeny reclamant 150.000 persones que van néixer allà i viuen a Catalunya (un càlcul que ja de per si és de dubtosa ètica) és un signe de com des de fora de Catalunya s'ha bastit una mirada absolutament miop de la nostra realitat social.
Fins i tot a Catalunya mateix massa sovint s'ha volgut distingir les persones per raons d'orígens i de llengua.
Si ja de per si una reclamació com la que fa Fernández Vara és condemnable, perquè tracta aquests ciutadans de Catalunya com si fossin propietat d'alguna entitat superior i no ciutadans lliures, la millor resposta no ha vingut de les consideracions ètiques que se li poden fer, sinó de les mateixes persones al·ludides, que ja li han fet saber que ells són d'aquí.
"Tenemos que defender lo nuestro". És una de les frases que he sentit aquests dies, i que expressa el sentiment de moltes persones envers el tracte que rebem els catalans per part de l'espanyolisme dominant. Cal que a Catalunya defensem les nostres institucions, la nostra llengua, la nostra economia, la nostra identitat... contra un maltractament que patim quan anem a veure els parents al "pueblo", contra l'insult constant, i contra el greuge fiscal que ens impedeix créixer i donar als nostres fills unes perspectives de futur dignes. I ho diuen aquestes persones que alguns voldrien apropiar-se per convertir-los en força de xoc contra el propi país que els ha vist créixer.
Cal evitar fractures perquè la pressió i tensió dels contraris a la independència serà molt forta"
Aquest combat miop contra les aspiracions catalanes està tenint un efecte cohesionador en sentit totalment contrari al que pretén. L'independentisme pràctic ha anat creixent en aquesta base social que inclou persones d'orígens diversos i que parlen llengües diverses. Si políticament l'independentisme ha triomfat en el moment en què ha esdevingut transversal, socialment s'ha convertit en un punt de consens que supera les diferències de llengua, d'origen geogràfic i de classe social.
I tanmateix, cal preservar amb cura aquest ambient de comunió tan característic d'un procés de canvi mogut des de d'una majoria social àmplia que comparteix la necessitat de dir prou i posa en crisi tot el sistema actual. Cal evitar que sorgeixin fractures, perquè la pressió i la tensió produïda pels contraris a la independència serà molt forta, molt dura, molt constant.
Malgrat els símptomes positius del suport social a la independència, doncs, cal fer pedagogia, ara sí, a favor de la cohesió al voltant d'un sol projecte de país, que es defineixi inequívocament com un país obert a tothom que en vulgui formar part, parli com parli i vingui d'on vingui. Un país lliure fet de persones que volen viure en llibertat.
