Potser calia que les coses anessin com han anat, amb les decepcions i frustracions acumulades gràcies, o per culpa, de les decisions d'aquella època, per arribar a la conclusió que ens toca acabar la feina també, i sobretot, a les generacions que vàrem prendre aquelles decisions.

Som els principals culpables d'haver arraconat políticament a una o dues de les generacions que ens han succeït, no només perquè en accedir molt joves a càrrecs de responsabilitat, els hem barrat el pas, sinó també perquè hem ajudat a justificar algunes de les males etiquetes que s'han penjat a la política.

Em sento part de la meva generació però també reivindico als qui no vàrem acceptar la sortida que es va donar a aquella transició i, de formes molt diferent, hem treballat perquè la porta es tornés a obrir.

La segona part del tercer punt de l'Assemblea de Catalunya, on es reclamava el dret d'autodeterminació, va quedar per fer i ara estem més a punt que mai d'aconseguir-ho. No serà fàcil, però hem de treballar per exercir el dret a decidir –l'equivalent modern i molt nostrat del dret d'autodeterminació (nosaltres, sempre tant crípticament originals!)-- i no podem renunciar-hi, encara que ens ho posin molt difícil i per molta pressa que tinguem.
Hem de fer irreversible l'exercici del nostre dret a decidir"
El parany més gran que potser ens pot posar l'Estat espanyol en aquests moments pot ser aquest, pot ser la nostra precipitació a saltar-nos les regles del joc internacional i entrar, abans d'hora, en vies desconegudes i inexplorades. Hem de fer irreversible l'exercici del nostre dret a decidir i, per fer-ho, ens cal complir dues condicions prèvies: esgotar les possibilitats de fer un referèndum per la via de l'article 150.2 de la Constitució espanyola i teixir una unitat prou àmplia i indestructible.

El compliment d'ambdues condicions està en procés. El dia 4 de desembre, el nostre Parlament ha previst aprovar una resolució que presentarà al Congrés dels diputats espanyol perquè se'ns traspassi la competència de convocar referèndums. Caldrà el màxim suport parlamentari a aquesta proposta i caldrà posar terminis per a rebre una resposta. El sector oficial del PSC ja ha hagut de mostrar la seva veritable cara i, com va passar en la primera transició, sembla haver-se obert la fissura per on clavar la falca al procés democràtic empès per la societat civil catalana. No cal recordar qui va vendre's per un plat de llenties l'any 1977, però el PSC sembla anar pel mateix camí i, si passa com llavors, la seva desaparició és cosa de mesos, d'un any a tot estirar...

No valen ambigüitats i el sector crític –curiosament, els més ortodoxes ideològicament- ja no pot seguir esperant el miracle. Ahir, el Consell Nacional es va encarregar de dictar-los l'ordre i, per si de cas, el secretari general avui mateix ha recordat que, a vegades, cal fer neteja...tot i que després ha semblat que no parlava per ningú en concret. És molt probable que el Consell Nacional del PSC, potser sense voler-ho, ha desbrossat el camí per teixir la màxima unitat possible, per fer possible que es produeixi la segona condició prèvia.
El sector oficialista del PSC pot estar ben segur que, amb la clarificació de la seva posició, hauran ajudat moltíssim a la creació d'un socialisme català que seguirà existint en el nou Estat"
Ja ens queda clar que no podem esperar majories polítiques espectaculars, de l'ordre d'un 80%, com semblava que es podia produir si tot el PSC fos fidel al que s'havia compromès davant del seu electorat, però el suport a la resolució del nostre parlament pot acostar-se al 70% o, fins i tot, superar-lo. És una majoria possible i factible si els diputats del sector ortodox (no m'agrada dir-los crítics!) del PSC hi voten a favor. Per altra banda, és una majoria que es dóna molt poques vegades en qüestions transcendentals com ho és aquesta i més que suficient per centrar l'atenció del món sencer. S'imaginen l'astorament del món democràtic quan el 70% dels representants d'un poble amb Parlament propi demani autorització per exercir el dret de vot i un altre parlament els hi negui?

Estem en una segona transició i els partits pateixen tensions de tot tipus, internes i externes. Molts d'ells potser encara no s'han plantejat on seran, com es diran i amb quins companys de viatge aniran quan es convoquin les primeres eleccions lliures de la República catalana, però el sector oficialista del PSC pot estar ben segur que, amb la clarificació de la seva posició, hauran ajudat moltíssim a animar a la creació d'un ampli moviment socialista català que cobreixi l'espai socialista que, sens dubte, seguirà existint en el nou Estat.

Gràcies molt sinceres a uns i ànims als molts que han anat baixant d'un vaixell a la deriva i que ja tenen un objectiu engrescador: treballar perquè la República catalana sigui possible ben aviat i perquè existeixi un veritable socialisme català.