Que m'havia dolgut del recel mutu que es tenien. Que em vaig rebel·lar quan Pujol menyspreà la mà estesa de Carod davant l'assetjament del PP. Que vaig recriminar a ERC l'estratègia del tripartit.

Que vaig viure de prop els continuats daltabaixos del partit republicà. Que no vaig entendre la manca d'entesa entre Carod i Puigcercós, i els ho vaig tirar en cara. Que vaig ser confident de les angúnies d'Heribert Barrera davant el rumb que anava agafant el partit. Que en cap moment vaig acceptar aquesta dèria destructiva de l'oponent polític més proper.

Quan ara veig, doncs, la bona sintonia entre Mas i Junqueras, em sento enormement feliç. Ja era hora! –vaig escriure–. Perquè no em negareu que el comportament de l'un i de l'altre no és reconfortant. Per fi, l'estratègia de país passa per damunt de la de partits.

L'Oriol ha acceptat i valorat la importància de què el president del país hagi assumit el repte de fer cas a la veu del poble català. (Malauradament, no tothom ho ha comprès.) N'estic segur que l'Oriol ha hagut de fer mans i mànegues per controlar els eterns malfiats de tot allò que feia flaire convergent. I ben segur que Mas ha hagut d'asserenar els seus perquè fossin menys recelosos a les aspiracions d'ERC.
Davant un projecte de país cal aferrar-se a allò que és fonamental i deixar per més endavant les estratègies partidistes"
Les pujades i baixades de les enquestes sobre possibles resultats electorals no els haurien de fer perdre el son, mentre el dret a decidir guanyi adeptes. (No repetim a tort i a dret que l'important és el país i no pas els partits?). El transvasament entre una i altra formació es fa dintre d'un pot comú. I en cap moment, afebleix el reconeixement de la presa de posició del president Mas, malgrat la baixada de vots del seu partit.

Els qui pensen que aquests hipotètics resultats li fan perdre lideratge van ben equivocats. Malgrat tot, caldrà que, en algun moment –a ser possible, no gaire llunyà–, ERC es mulla una mica més i deixi menys en l'estacada els seus –ara sí– companys de viatge i, sobretot, al president.

L'equilibri que han de mantenir no és pas gens fàcil. Es tracta de dues formacions polítiques que no comparteixen aspectes importants de la visió socioeconòmica de la societat. Per això són partits diferenciats. Però han entès que, davant un projecte de país prou engrescador, cal aferrar-se a allò que és fonamental i deixar per més endavant les estratègies partidistes. Tot això anima fins als més indecisos.

Si aquesta presa de posició dels dos líders polítics continua en ferm, no dubto gens ni mica del resultat final, malgrat els estira-i-arronsa dels socialistes de casa –cada vegada menys– i les sortides de to de Duran Lleida. Però, d'aquest bon senyor ja en parlaré en una propera tongada.