"L'ANC ha d'agafar la iniciativa i proposar un guió de treball i un calendari. I, mentrestant, l'ANC ha de fer allò a què es va comprometre a Lleida: preparar la convocatòria d'una consulta".
Som a menys de 100 dies d'unes eleccions que han de tenir un caràcter netament plebiscitari i la situació política del país no convida a l'optimisme. Algú ho havia de dir.
Som més o menys a mig camí entre el dia que es va signar el full de ruta sobiranista i la celebració d'unes eleccions que haurien de representar l'inici de l'aplicació dels acords que s'hi expliciten. I les previsions de noves incorporacions i de millora del redactat no s'han complert. El més calent és a l'aigüera.
Com era de preveure, les eleccions municipals no han servit per aclarir el panorama polític. Més aviat al contrari. Tot fa preveure que les eleccions del 27-S seran plebiscitàries per a uns, unes primàries de les espanyoles per a uns altres i la gran oportunitat per fer fora la dreta del govern per a uns altres. Ho tenim cru.
L'ANC, mentrestant, sembla adormida o entretinguda amb afers diguem-ne que complementaris, deixant el protagonisme als partits independentistes i donant per descomptat que ho estan fent bé. Doncs no anem bé!
Som a la segona quinzena del mes de juny i hem entrat de ple en l'escenari que es dibuixa en el punt 4 del pla d'etapes del full de ruta de l'Assemblea aprovat el 12 d'abril passat a Lleida. He estat un ferm defensor d'anar actualitzant, cada any, el full de ruta i no hi ha res pitjor que constatar, any rere any, que només es compleixen els pitjors dels escenaris previstos. Som just on no volíem arribar, però ja hi som. I ens ho juguem tot amb la precipitació de sempre, improvisant i ben cofois de fer-ho, per això de ser el millor exponent del caràcter mediterrani. No n'aprendrem mai.
Podem fer-nos les trampes que vulguem i pintar les coses de color rosa, però els qui ho vivim en primera persona seríem uns irresponsables si amaguéssim la trista realitat de la situació política que estem vivint. L'Assemblea ha arribat on és gràcies a dir allò que pensava o deia la majoria de la gent, almenys la majoria dels independentistes allunyats de les estructures dels partits. Des de finals de novembre passat, mig descol·locats pels esdeveniments i mig condicionats per les relacions de diversos tipus amb les cúpules dels partits, hem anat entrant en la dinàmica de qui dia passa, any empeny. O diem prou i rectifiquem o deixarem de ser l'eina útil que hem estat. I no ens ho podem permetre. Hem de treballar amb el que tenim i ens necessitem tots.
He aprofitat els dos mesos que ja fa que estic lluny de la primera fila interna de l'Assemblea per rellegir des de la declaració fundacional fins al darrer full de ruta, passant per aquell llibret blau de les 175 raons de pes per a l'estat propi que vam repartir entre els assistents a la Conferència Nacional per l'Estat Propi (30 d'abril del 2011), que va servir per posar en marxa la creació de l'ANC. Per poc interès que tinguin a saber on som i, sobretot, cap on hem d'anar, els recomano aquestes lectures.
Espero que arribin a la mateixa conclusió que jo i que, per sort, coincideix força amb el que es recull en la ponència política i en el full de ruta aprovats a Lleida. Els partits continuen sent la baula feble del procés i la societat civil ha de seguir marcant el camí. No crec que calgui fer, ara, un repàs ràpid d'on estan els nostres partits, perquè només cal llegir els diaris o escoltar la ràdio i la televisió per arribar a la conclusió que no estan del tot per la feina. Més enllà de declaracions entendridores o contundents, segons el que toca en cada moment, la majoria d'ells hi són per solucionar els seus problemes interns –generats gràcies al procés–, per substituir els que governen o per anar fent el seu camí sense acabar d'embrutar-se les mans.
I estar per la feina, ara i aquí, és treballar per treure aquest país del pou on ens han condemnat, en els àmbits social, cultural, econòmic, polític,... I això implica, necessàriament, arribar a grans pactes d'estat, precisament per crear-lo i disposar de la millor eina per sortir d'aquest pou per nosaltres mateixos. I no ho farem amb apel·lacions èpiques o estètiques, sinó amb intel·ligència i unitat.
A hores d'ara, a ningú se li escapa que el full de ruta acordat el mes de març entre alguns partits –CDC i ERC– i les principals entitats sobiranistes no recull res més que un guió matusser d'aquests grans pactes que necessitem. Ho puc dir amb coneixement de causa, perquè vaig ser present en les 17 o 18 sessions que van servir per arribar on vam arribar.
Per arribar a acords cal seure i parlar i és constatable que això no està passant. I cal parlar de tot i de pressa, sense embuts. I cal fer-ho i explicar-ho. És aquí on l'ANC ha d'agafar la iniciativa i proposar un guió de treball i un calendari. I, mentrestant, l'ANC ha de fer allò a què es va comprometre a Lleida: preparar la convocatòria d'una consulta que permeti saber què opinem els ciutadans sobre com hem de concórrer a les eleccions del 27-S per guanyar-les de manera esclatant. La nostra precampanya només pot ser aquesta. Com diria en Pla, la resta són collonades!