"Si Max Cahner va tenir la mala sort de morir-se mereixent una Medalla d'Or que no li havien donat, seria bo que les paraules que es van dir ahir en el lliurament pòstum no fossin malbaratades pels focs d'artifici d'un acte de saló".
Per la seva importància, reproduÏm de manera íntegra el text d'Assumpció Maresma publicat a Vilaweb sobre l'acte en record de Max Cahner:
"Si Max Cahner va tenir la mala sort de morir-se mereixent una Medalla d'Or que no li havien donat, seria bo que les paraules que es van dir ahir en el lliurament pòstum no fossin malbaratades pels focs d'artifici d'un acte de saló, ni que sigui el Sant Jordi del Palau de la Generalitat. En un moment políticament tan transcendent com el que vivim podria semblar que tot el pes ha de recaure en la balança de l'objectiu final. La resta, pot esdevenir un anar fent, bé perquè no hi ha diners, bé perquè no tenim temps per a coses menors. No vivim en el 'tot s'hi val', però sí en el 'no mirem gaire prim'. Seria bo que fos a l'inrevés, perquè algunes de les bases del país que volem les podem posar ara, sobretot en el món de la cultura. I és això que fa preguntar-nos: si el president Mas pensa que Cahner ha de ser un referent, un exemple per al jovent, per què no ho és per al seu govern?
Aquests dies s'ha dit que Cahner era tossut, que tenia un caràcter difícil o que era massa poc poruc. Però Cahner, sobretot políticament, era un home coherent. El seu pensament, les seves paraules s'adeien amb allò que feia o predicava. Un estrany valor, que segur que anirà pujant en consideració, sobretot perquè com més va més escasseja. Si els qui manen creuen que Cahner va fer molt bé de treballar pels Països Catalans, des de l'edició de 'Nosaltres, els valencians' fins a la política cultural com a conseller, per què el govern actual s'allunya cada vegada més de les iniciatives de fora del Principat que promouen la llengua catalana i les deixa a la mà de Déu, com si fossin empestades. Per què si Cahner és un referent per al president, el seu govern crea un Premi Nacional de la Generalitat de literatura castellana, cosa que desfà la feina feta durant anys i que va tenir el punt culminant a Frankfurt, on la cultura catalana va ser present en majúscules? Per què si reconeix la importància de la cultura de l'excel·lència deixa que l'Any Espriu se celebri sense que Raimon hi tingui el pes que li pertoca? Per què no tenen en compte la creació i volen fer-nos creure que tot és indústria cultural? Per què s'ha permès --aclucant-se d'ulls-- que Edicions 62, una de les obres més importants impulsades per Cahner, quedés en mans de Lara?
De preguntes, n'hi podria haver moltes. Això són únicament suggeriments. No podem viure una contínua dissociació entre el discurs i els fets. Ara que dels errors també en volem fer virtut, potser la Medalla d'Or a Max Cahner podria ser una bona oportunitat per a començar a fer una política cultural que abandonési el món eteri, l'ambigüitat i la superficialitat, autèntiques eines de destrucció.
Ahir van ser homenatjats dos homes savis, empeltats d'arrels semblants i amb maneres de fer diferents. No sabem si l'atzar o la voluntat van ser la causa d'aquest homenatge compartit a Max Cahner i Oriol Bohigas. Sigui com sigui, algun profit afegit se'n pot treure. Barcelona i Catalunya van anar de bracet i dos mons es van tornar a ajuntar. Dues visions van convergir en respecte i en obra. La paraula 'patriota' no hi va desdir, ni en modernitat, ni en cultura. I va tornar a ser pronunciada en llibertat, sense escarn. Durant un temps hi va haver qui va voler separar aquests mons i excloure la catalanitat de la modernitat. No se'n va sortir. Però hi va haver danys, i l'obra de Cahner com a conseller en va ser una de les víctimes. Això que ara són elogis llavors eren retrets. Per això cal que s'acabi la dissociació entre fets i paraules. No podem deixar espai al cinisme".
