Amb la formació del nou govern de José Montilla es consolida el canvi d’hegemonia que es va iniciar amb el govern de Pasqual Maragall el 2003. Així ho afirma el sociòleg i periodista Salvador Cardús, en un article a l’Avui, en el que assegura que una de les primeres conseqüències d’aquest canvi d’hegemonia és que “l’eix nacional català-espanyol que fins fa tres anys havia servit per establir una frontera no tan sols política i cultural, sinó també moral i sentimental, s’ha afeblit”. És a dir, que “la nova hegemonia desdibuixa l’eix, i ho fa amb radicalitat, perquè ha estat l’independentisme català qui ha maridat un socialisme que sempre ha tingut l’espanyola per primera lleialtat nacional”, però també “l’ha desdibuixat CiU, que va anar a vendre a Madrid la pell d’un ós que al final ells no han caçat”. Segons Cardús, que l'eix es transformi en un àmbit central de lleialtat catalana amb l'espanyolisme com a perifèria residual depèn “que PSC i CiU se sàpiguen situar bé en el mapa que ells mateixos han dibuixat”. La ruptura del 2003 la van causar “unilateralment ERC i la seva clau, sí, però la consolidació del mapa del 2006 ha estat definitivament articulada, per activa o per passiva, pel PSC i per CiU”. Ara, segons assegura Cardús, “ERC només hi ha fet de torna, i es dedica al “reformisme” conceptual, esbravant el sòlid “independentisme tranquil”, com l’havia definit Ramon Barnils, en un “catalanisme de pluja fina”, d’aquella que no fa ni obrir el paraigua”. En aquest sentit, creu que “no hauríem de deixar que el canvi d’hegemonia acabés reduït, fatalment, a l’ascens de l’espanyolisme entranyable del PSC en contra del catalanisme entranyable de CiU”. D’altra banda, afirma que José Montilla ens sorprendrà reafirmant-se com el que és: “el fruit genuí de l’èxit d’una tradició social i política dels catalans, que fins fa poc havia liderat Jordi Pujol. La sobrietat de caràcter i gest de Montilla li van a favor. Els silencis passats, en contra”. Finalment, aplaudeix la defensa que Montilla va fer del català en la resposta a Ciutadans-Partido de la Ciutadanía: “mai la identitat no havien estat tan el tema del debat. Mas, amb raó però poc exemple, demanava atenció a l'ànima catalana. I Montilla, tot un professional, es va tornar ànima en la seva esplèndida resposta a Ciutadans - Partido de la Ciudadanía, en un exercici d’autoafirmació catalana impecable. Ciutadans poden ser un bé de Déu quan, en portar la frontera de la pertinença nacional dins del Parlament, dibuixin un fora més petit que mai. En aquest sentit, el compromís bel•ligerant de Montilla per preservar la unitat dels catalans n’és el primer resultat positiu”. I afegeix que “el respecte que Montilla demanava li devem”; “l’efecte ja se l’ha començat a merèixer”, però ara “li exigirem fets”.
