El manifest de la “intel·lectualitat” catalana contra el nacionalisme ha provocat, com és lògic, un degoteig constant d'opinions a la premsa. Francesc Ferrer i Gironès també hi ha volgut dir la seva, i ho ha fet amb L'autoodi esquerrà, publicat a El Punt, un article crític i lúcid que desemmascara els vertaders motius dels Boadella, Pericay, Tubau, Trias, de Azúa, etc. El primer punt que rebat Ferrer és el fet que diguin que són d'esquerres: “en les seves diagnosis de la realitat catalana afirmen mentides que regalimen un nacionalisme i espanyolisme reconcentrat, amb la qual cosa ja no poden ser d'esquerres, atès que és totalment contradictori i contravertit l'odi a tot allò català, amb l'enaltiment a tot allò castellà”. Crítiques, evidentment, al govern de la Generalitat, del qual s'han sentit (durant 23 anys) i continuen sentint-se (amb el tripartit), víctimes: “tenen la barra de denunciar que els mitjans públics de la Generalitat sempre van contra tot ‘allò espanyol'. Aquesta colla d'esquerrans amb autoodi no saben veure la catalanofòbia dels diaris ABC, La Razón, o les emissores dels scerdots episcopals de la COPE, on cada dia es basen en la mentida per denigrar i menystenir els catalans. ¿Com pot ser que siguin els catalans els que propiciïn la xenofòbia?”. La qüestió del finançament també embolica que fa fort: “Els ciutadans esquerranosos i que viuen a Catalunya amb poca afecció, ara diuen que la riquesa creix en una proporció inferior a la de les altres regions (sic) espanyoles, per culpa del nostre nacionalisme. Aquí la mentida es pot agafar per dues bandes. La primera, quan Catalunya era des de la segona meitat del segle XVIII el primer territori quant a producció de riquesa i, per tant, en renda per càpita era Catalunya, que es va encunya aquella frase famosa ‘los catalanes de las piedras sacan panes' hi havia amor a la pàtria pels catalans? I quan en la industrialització Catalunya va ser sempre la primera, n'hi havia, d'amor a la nació? I ara en el segle XX quan es passa al desenvolupament que representa un creixement de la mitjana europea n'hi havia, de catalanisme? Doncs si sempre n'hi havia aquesta afirmació és falsa. I la veritat és que si la renda disponible per càpita a Catalunya ha disminuït, no serà perquè per solidaritat paga més del que rep, i els beneficiats són gent de Castella, o d'Extremadura, que tenen una renda disponible superior a la nostra gràcies, ai las!, als nostres donatius i als nostres obsequis? Que ho calculin, si és que saben sumar i restar”. I no ens oblidem de la font de problemes més important: la llengua: “Afirmen que el govern ha negat a la llengua castellana el caràcter de llengua ‘pròpia' de molts catalans. Jo de petit mai no vaig sentir parlar es castellà a ningú que fos català. El castellà el parlaven els de l'exèrcit d'ocupació, els funcionaris enviats i els polítics falangistes. I els immigrants que van venir el van aprendre per educació. La qüestió arriba a ser esperpèntica. Si efectivament el castellà és la llengua pròpia dels catalans, per què el govern s'ha dedicat a imposar-la sistemàticament des que ens van sotmetre per la força de les armes? Per què el govern espanyol tradicionalment ha prohibit el català?”. Totes aquestes mentides són les que els serveixen d'excusa per justificar la creació d'un partit nou que “naturalment, hauria de ser lerrouxista. Només queda per pensar si al darrere d'aquesta gent hi ha els serveis secrets que els financin amb els ‘fons reservats' com també es va fer a principis del segle XX”. Per concloure, Ferrer i Gironès recorda que, tot i que ho han intentat amb totes les tècniques tant polítiques com socials, els espanyols sempre han fracassat, perquè “nosaltres no renunciarem mai a la nostra llibertat nacional”.