Barcelona · El periodista Francesc-Marc Álvaro analitza, en un article a La Vanguardia, l'actual situació política a Catalunya davant l'espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Álvaro fa tres reflexions. En primer lloc, creu que "l'espera de la sentència de l'Estatut ha deixat fora de joc a la política oficial catalana", precisament "quan arriben a la recta final de la legislatura autonòmica i els partits escalfen motors per a les eleccions al Parlament, a la tardor de 2010". Segons el periodista, "cap formació té clar què ha de fer si, finalment, l'Estatut és tombat, retallat o descafeïnat, parcial o totalment". Però, per què ningú pot concretar un pla davant aquesta eventualitat? Segons el periodista, "ens enfrontaríem a la primera gran crisi institucional de l'edifici autonòmic des de la seva creació i això obligaria a revisar, enmig de l'incendi, les idees, els programes i les estratègies de totes les sigles de l'arc parlamentari català". I això significaria "reobrir la transició sense anestesia". 

En segon lloc, creu que la societat viu aquesta espera de manera desigual. Per una banda, "la base social del catalanisme en les seves diverses intensitats ha incrementat la seva desconfiança cap a tots els partits". D'altra banda, "la societat catalana que se sent còmoda en l'espanyolitat viu al marge de l'agitació i respon només a la lògica bipartidista estatal". En tercer lloc, "l'eix nacionalitari continua regint la política catalana, i no és per casualitat". Creu que "el nou nacionalisme espanyol intenta posar fi al que veu com "insuportable anomalia catalana".

Mentre, "la Catalunya institucional no sap respondre a aquesta ofensiva", però "la pressió produeix un efecte incontrolat: el catalanisme es desplaça a poc a poc cap a la hipòtesi rupturista, malgrat l'escassa credibilitat dels venedors oficials de la independència". Álvaro creu que ningú marca l'agenda: "ningú ho fa, tot es mou a cop de reacció, la centralitat es fon sota els peus de Montilla i de Mas. Els partits canvien de criteri cada quart d'hora i transmeten missatges contradictoris. Són massa vulnerables a les oscil·lacions dels marges".

Álvaro tem el següent: "una Catalunya sotmesa pel canvi efectiu d'statu quo però sense força real per unir voluntats i concretar alternatives creïbles". Per això, afirma que "no vull un país que renunciï a fer política i fiï tota la seva sort a la màgia".