A la seva columna de La Vanguardia, el periodista Francesc Marc-Álvaro valora la conferència d’Artur Mas del 20 de novembre d’una manera força escèptica. La qualifica d’intent de “quadratura del cercle”, és a dir, de “mantenir la centralitat d’una formació acreditada per l’ofici de govern a la vegada que trenca clarament amb alguns motlles pujolistes que ja no serveixen per avançar en aquesta nova etapa”. Quadratura del cercle o, el que és el mateix, “ambigüitat productiva”.
Efectivament, Mas va parlar de dret de decidir, però tot plegat, diu Álvaro, “un circumloqui prou ampli i vague com perquè el puguin adoptar els sobiranistes tranquils com aquells votants clàssics de CiU poc amics de sorpreses i una mica donats, darrerament, a l’abstenció”. Pel periodista, el repte que s’ha imposat Mas no és altre que “anar dues passes més enllà de Pujol però sense espantar la senyora Pérez”. D’aquí que Álvaro retregui a Mas la “confusió entre el paper que ha de tenir el catalanisme genèricament i la missió concreta de CDC i CIU”. I és que la lògica interna del món convergent no té per què correspondre’s amb les vicissituds del món nacionalista en un sentit més ampli.
Amb tot, Álvaro considera que, en el terreny estratègic, Mas es va mostrar “audaç a l’hora de renunciar a la pedagogia simpàtica amb Espanya i, en canvi, prefereix canviar la cultura resistencial del catalanisme per la seducció i la capacitat de convèncer els catalans poc o gens sensibles als postulats nacionalistes”. En definitiva, Álvaro conclou que “Mas ha ensenyat les seves cartes, per durar més que per guanyar”.
