Barcelona ·
L'historiador i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Joan B. Culla, ha qualificat d' "humor negre" les declaracions de Miquel Iceta a una entrevista al setmanari El Temps, en les quals el polític del PSC "intenta engrescar-nos assenyalant l'horitzó federal" (Iceta
afirma a l'entrevista que "A Espanya, ara, li toca federalisme. Si aconseguim consolidar aquests estatuts de segona generació i el seu desenvolupament, el següent gran objectiu és la introducció d'una veritable cultura federal i unes veritables institucions federals en l'àmbit espanyol").
L'autor de l'article La quimera federal, publicat a l'Avui, ha sentenciat la mort irreversible del federalisme espanyol i ha afirmat que "la federalització de l'Estat és sobretot una qüestió de cultura política" i que l'estat central, "lluny d'evolucionar a favor d'un més gran reconeixement de la seva pluralitat interna" ha "involucionat, i segueix fent-ho". "Ja siguin conservadors o progressistes -ha continuat Joan B. Culla- els resulta inacceptable que una altra llengua tingui, dins l'Estat, el mateix rang que la castellana, o que hi existeixin símbols nacionals d'una nació diferent de l'espanyola".
En la seva condició de professor d'història, Joan B. Culla ha fet un paral·lelisme entre l'estat actual de la societat catalana -"amb l'Estatut encallat i amenaçat d'esquarterament al Tribunal Constitucional, amb els partidaris de la independència pujant fins al 37% [...], la doble filiació identitària [...] (PSC-PSOE)"- i les condicions político-socials de la mateixa societat catalana de fa 137 anys. "Josep Pich i Mitjana -ha explicat l'autor de l'article- explica en el seu llibre Valentí Almirall i el federalisme intransigent (Editorial Afers, 2006) com va ser-li d'hostil [a Almirall] la reacció de la premsa política madrilenya, tant la progressista com la conservadora [quan va decidir traslladar-se a Madrid per, des d'allí, fer pedagogia política i propagar d'un cap a l'altre d'Espanya les bondats del federalisme]: els federalistes catalans eren insolidaris i "separatistas", tenien gelosia de Madrid, impulsaven una "política de campanario, mezquina y envidiosa", Catalunya era "una hija ingrata" amb els sacrificis que la mare Espanya havia fet per tal d'afavorir la seva industrialització. Els sona l'argumentari?".
Joan B. Culla ha posat en evidència que "encara que sembli mentida" aquestes paraules tan presents avui dia "són escrites de fa 137 anys", i que la situació va generar "durant les sis dècades següents" que quasi tot el republicanisme i gairebé tot el catalanisme fossin "explícitament o implícita, federalistes", una resposta que, segons el professor d'història "la cultura política espanyola rebutjà" com una "fórmula estranya i innecessària". "La República de 1931, doncs -ha continuat Culla- va ser unitària sota l'eufemisme d'integral, compatible tan sols amb autonomies atorgades i de tipus regional com la que dibuixà l'Estatut de 1932".
Culla ha explicat que a l'època franquista "tot i que en la clandestinitat antifranquista moltes organitzacions d'esquerres van seguir invocant el federalisme [...] el cert és que, durant el procés constituent del 1978, la reivindicació federal va ser irrellevant": "Això sí: després que la consigna del café para todos va donar lloc a l'Estat de les Autonomies, un ampli corrent interpretatiu jurídico-polític sostingué durant anys que, sense ser federal, l'actual Constitució espanyola era federable". L'autor de l'article ha conclòs subratllant que la federalització de l'Estat "és sobretot una qüestió de cultura política", i l'espanyola està caracteritzada per "involucionar" i "anar en sentit contrari a un més gran reconeixement de la seva pluralitat interna".
