Barcelona · Això afirma el sociòleg Salvador Cardús en l'article de l'Avui Confiances equivocades, en què analitza els que, al seu parer, són els dos errors estratègics que el catalanisme arrossega: el primer, diu Cardús, "és el de seguir confiant -contra tota evidència- en la possibilitat [-] d'un acord satisfactori amb Espanya que respecti la dignitat nacional dels catalans", i el segon "és no refiar-se del propi país per emprendre un veritable procés d'emancipació nacional". Per Cardús, Pujol "és l'exemple més diàfan d'aquesta ambició estreta: mai ha amagat les limitacions de les seves aspiracions nacionals i sempre les ha justificat en l'existència d'un país que suposadament no vol anar més lluny".


s en aquest sentit que l'autor afirma que Pujol "mai no es va acabar de refiar dels catalans". I, a més, explica que "mai no sabrem del cert què hauria passat si Pujol hagués pres el risc de liderar un projecte sobiranista", tot i mostrar el seu convenciment que "en els seus vint-i-tres anys de govern es va perdre més d'una oportunitat per fer-ho amb moltes probabilitats d'èxit". Això porta Cardús a concloure que "l'expresident encarna bé aquest esperit nacionalment tímid del català mitjà que [-] diu que ja li agradaria la independència, però que no és possible".


Tornant als dos errors estratègics del catalanisme, Cardús opina que ambdós "són la cara i la creu d'una mateixa moneda, de manera que l'un acaba justificant l'altre: recorrem a Espanya perquè no ens fiem de nosaltres mateixos, i no comptem amb el país perquè té menys risc anar a buscar quatre engrunes a Espanya ni que després ens en queixem". Això ve donat, segons l'autor, per la constant del país de creure que "que la solució a les aspiracions nacionals dels catalans es podia trobar en un bon encaix a Espanya, vist que no ens podíem refiar de nosaltres mateixos per aconseguir res millor".


No és escandalós, explica el sociòleg, que aquest encaix el busquin "els partits el model dels quals és obertament espanyol i espanyolitzador, o els que es conformen amb un regionalisme poc o molt reivindicatiu (segons si són al govern o a l'oposició)", però sí que és "dramàtic que aquests errors també hagin estat comesos per l'independentisme, i particularment en el moment de la seva màxima expansió electoral". Per Cardús, "l'independentisme interruptus practicat per ERC des de finals del 2003 ha estat demolidor per a les expectatives d'emancipació nacional de sectors amplis de la societat catalana, que electoralment s'han acabat quedant a casa".


"El catalanisme -diu l'autor- ja fa temps que hauria d'haver explicat que a Espanya només s'hi pot estar de pas, provisionalment", per dues raons: "per coherència amb el propi projecte d'emancipació nacional, que no admet mitges tintes", i perquè a Espanya "no tan sols no ens hi volen com a nació, sinó que fan tot el possible -i amb tota la intel·ligència de què són capaços- per reduir-nos a una particularitat simplement suportable". En aquest sentit, i com exemple, Cardús afirma que "és absurd esperar un finançament just per a Catalunya, perquè això és consubstancialment incompatible amb la concepció espanyola d'Espanya".


Tots aquests elements fan concloure a l'autor que "el futur nacional passa primer per reconèixer definitivament que l'Espanya plurinacional és una quimera i, després, per posar una confiança en el propi país que fins ara ningú no ha sabut encarnar de manera convincent per liderar-la". "Només des d'aquestes bases -diu Cardús- podrem seguir parlant de projecte nacional, i és per això que el necessari procés d'emancipació mental que exigeix ha de ser un objectiu preferent per a aquest any que comencem. D'arguments no ens en faltaran".